NoNomesLletres se traslada

Podeis acceder a la nueva web en: http://nonomeslletres.com

Gracias.

NoNomesLletres es trasllada

Podeu accedir a la nova web: http://nonomeslletres.com

Gràcies.

I jo, no tinc llibertat d’expressió?

Parlament

Aquest article ha estat publicat a e-noticies.

No tinc per costum entrar a discutir i debatre sentències judicials doncs reconec que és fonamental respectar el paper de la justícia. Aquesta sentència de la Audiència Nacional sobre el setge al Parlament és diferent, primer potser per què si no opino, seria l’únic que no ho fes, però sobretot per què m’afecta molt directament, i encara que parli en primera persona, entenguis el paper de representació popular.

Entenc que la sentència critiqui, de fet ho comparteixo, que el dispositiu policial era insuficient i pecava de manca de previsió. Puc arribar a entendre, tot i que em costa més, que les proves aportades fossin insuficients, o fossin obtingudes inadequadament per tal de provar qui eren els autors materials dels fets del Parlament. Però el que ja no entenc és que l’absolució es produeixi per protegir la llibertat d’expressió d’aquells que es manifestaven.

La sentència expressa que: la llibertat d’expressió ha de ser objecte d’una especial protecció i requereix d’un ample espai exempt de coacció i el suficientment generós com per què pugui desenvolupar-se sense angoixes, es a dir, sense timidesa ni temor. Aquest és un dret exclusiu dels manifestants?

La llibertat d’expressió és un dret universal, i per tant no sembla ni raonable, ni de sentit comú, que l’Audiència només protegeixi la d’aquells que es volen manifestar i ho fan, impedint que aquells que tenim l’encàrrec dels catalans de fer-ho en seu parlamentària, ho fem. Anant més enllà, si la llibertat d’expressió només la poden exercir alguns, qui ho decideix?, amb quin criteri?, i amb quina legitimitat ho decideix?

En virtut de la llibertat d’expressió d’algú, se m’impedeix l’exercici de la meva llibertat d’expressió, que a la vegada és la llibertat d’expressió de molts milers de catalans, forces més, per cert, que els que es manifestaven i exercien la seva presumpta llibertat de coartar la llibertat dels altres.

Protegir els representants de la ciutadania en l’exercici de les seves funcions, és protegir la democràcia, i aquesta és també una funció que correspon a la Justícia, resto, doncs, a la espera de que la Justícia corregeixi, i com a ciutadà, simplement com a ciutadà, protegeixi el meu dret a la llibertat d’expressió a través dels meus legítims representants.

EL PRÍNCEP (O PRINCESA) DE GIRONA

LeonorArticle publicat a e-noticies.

Ara que, potser inesperadament s’ha posat de moda el debat sobre la monarquia, ha sorgit un altre debat entorn als títols nobiliaris vinculats als hereus de la casa Real, i com no, en plena efervescència independentista, a Girona hi ha qui no vol sentir-se representat, no ja per una princesa, si no per rés que soni a Espanya, encara que dugui el nom de Girona.
Gratant la història he conegut que el títol de Princep de Girona, s’usa per primer cop el 1412, quan Fernando I de Antequera, fou proclamat rei de la Corona d’Aragó amb motiu del compromís de Casp, alhora que nomenà l’hereu, el seu fill Alfons, com a primer Príncep de Girona, títol que suposà la transformació de l’anterior Ducat de Girona, instaurat el 1351 pel rei Pere el Cerimoniós.
Des d’aleshores s’usa ininterrompudament el títol de Príncep de Girona per part de l’hereu de la Corona d’Aragó primer, i d’Espanya després, fins que … el 1715 amb els Decrets de Nova Planta es deixaren d’usar. Resulta curiós veure com vàries vegades al llarg de la història, el 1771, 1871 i 1880, l’Ajuntament de Girona, demana als respectius reis, la recuperació del Príncep de Girona, peticions que van ser desateses reiteradament.
No és fins el 1961 en plena dictadura franquista que, l’aspirant al tro d’Espanya, Don Juan de Borbón, des de l’exili “reivindica” la monarquia davant la dictadura, recuperant pel seu fill Juan Carlos, el títol de Príncep de Girona, com a hereu de la Corona Espanyola.
És curiós veure com ara a Girona, tres-cents anys després, hi ha qui deu enyorar el decret de nova planta.

Connivència d’interior amb el multireferèndum.

Tot i la prohibició de la Junta Electoral Central de la celebració del multireferèndum durant les eleccions europees, el departament d’interior va assessorar els organitzadors per evitar sancions i denúncies.

Unió tria un director general pels Mossos d’Esquadra, que fa uns pocs anys qualificava d’incapaç.

Si Duran discrepa de la política de CDC ho té fàcil, que doni instruccions als 14 diputats al Parlament, per què votin en contra del “procés”.

Impropi d’un Parlament democràtic.

Durant els anys dedicats a la política he vist moltes coses, mai però, que un Parlament pretengui controlar a la oposició, i a sobre la reprobi i en demani la dimisió.

Primera intervenció a la Comissió d’Afers Institucionals on a proposta de ICV, CiU, ERC, C’s i la CUP reproven a qui els molesta: el Partit Popular Català, i els seu vora mig milió de votants:

Rèplica final:

Menys propaganda i més decisions.

Les dades de l’atur registrat i dels cotitzants a la seguretat social del mes de maig, continuen la tendència positiva del mes anterior.

L’esforç del Govern d’Espanya per millorar la situació econòmica, contrasta amb la inactivitat del Govern de la Generalitat, que continua presentant powerpoint sobre la reforma de l’administració.