Category Archives: Política

I jo, no tinc llibertat d’expressió?

Parlament

Aquest article ha estat publicat a e-noticies.

No tinc per costum entrar a discutir i debatre sentències judicials doncs reconec que és fonamental respectar el paper de la justícia. Aquesta sentència de la Audiència Nacional sobre el setge al Parlament és diferent, primer potser per què si no opino, seria l’únic que no ho fes, però sobretot per què m’afecta molt directament, i encara que parli en primera persona, entenguis el paper de representació popular.

Entenc que la sentència critiqui, de fet ho comparteixo, que el dispositiu policial era insuficient i pecava de manca de previsió. Puc arribar a entendre, tot i que em costa més, que les proves aportades fossin insuficients, o fossin obtingudes inadequadament per tal de provar qui eren els autors materials dels fets del Parlament. Però el que ja no entenc és que l’absolució es produeixi per protegir la llibertat d’expressió d’aquells que es manifestaven.

La sentència expressa que: la llibertat d’expressió ha de ser objecte d’una especial protecció i requereix d’un ample espai exempt de coacció i el suficientment generós com per què pugui desenvolupar-se sense angoixes, es a dir, sense timidesa ni temor. Aquest és un dret exclusiu dels manifestants?

La llibertat d’expressió és un dret universal, i per tant no sembla ni raonable, ni de sentit comú, que l’Audiència només protegeixi la d’aquells que es volen manifestar i ho fan, impedint que aquells que tenim l’encàrrec dels catalans de fer-ho en seu parlamentària, ho fem. Anant més enllà, si la llibertat d’expressió només la poden exercir alguns, qui ho decideix?, amb quin criteri?, i amb quina legitimitat ho decideix?

En virtut de la llibertat d’expressió d’algú, se m’impedeix l’exercici de la meva llibertat d’expressió, que a la vegada és la llibertat d’expressió de molts milers de catalans, forces més, per cert, que els que es manifestaven i exercien la seva presumpta llibertat de coartar la llibertat dels altres.

Protegir els representants de la ciutadania en l’exercici de les seves funcions, és protegir la democràcia, i aquesta és també una funció que correspon a la Justícia, resto, doncs, a la espera de que la Justícia corregeixi, i com a ciutadà, simplement com a ciutadà, protegeixi el meu dret a la llibertat d’expressió a través dels meus legítims representants.

Anuncis

EL PRÍNCEP (O PRINCESA) DE GIRONA

LeonorArticle publicat a e-noticies.

Ara que, potser inesperadament s’ha posat de moda el debat sobre la monarquia, ha sorgit un altre debat entorn als títols nobiliaris vinculats als hereus de la casa Real, i com no, en plena efervescència independentista, a Girona hi ha qui no vol sentir-se representat, no ja per una princesa, si no per rés que soni a Espanya, encara que dugui el nom de Girona.
Gratant la història he conegut que el títol de Princep de Girona, s’usa per primer cop el 1412, quan Fernando I de Antequera, fou proclamat rei de la Corona d’Aragó amb motiu del compromís de Casp, alhora que nomenà l’hereu, el seu fill Alfons, com a primer Príncep de Girona, títol que suposà la transformació de l’anterior Ducat de Girona, instaurat el 1351 pel rei Pere el Cerimoniós.
Des d’aleshores s’usa ininterrompudament el títol de Príncep de Girona per part de l’hereu de la Corona d’Aragó primer, i d’Espanya després, fins que … el 1715 amb els Decrets de Nova Planta es deixaren d’usar. Resulta curiós veure com vàries vegades al llarg de la història, el 1771, 1871 i 1880, l’Ajuntament de Girona, demana als respectius reis, la recuperació del Príncep de Girona, peticions que van ser desateses reiteradament.
No és fins el 1961 en plena dictadura franquista que, l’aspirant al tro d’Espanya, Don Juan de Borbón, des de l’exili “reivindica” la monarquia davant la dictadura, recuperant pel seu fill Juan Carlos, el títol de Príncep de Girona, com a hereu de la Corona Espanyola.
És curiós veure com ara a Girona, tres-cents anys després, hi ha qui deu enyorar el decret de nova planta.

Un cessament disfressat de dimissió

Prat GispertArticle publicat a e-noticies.

Ahir es va produir la presumpta dimissió del Director General de la Policia de la Generalitat. Motius personals. Ja!

No es tracta ara de reproduir tots els arguments que al llarg de, gairebé des del seu nomenament fa poc més de tres anys, ens ha dut a tots els grups parlamentaris del Parlament a demanar-ne la dimissió o el cessament immediat, possiblement per motius ben diferents, però el paper del Director General era el denominador comú.

No era tampoc voluntat de CiU deixar caure el Director General, i això va propiciar que per les exigències d’ERC, fa uns mesos obliguessin CiU a desarmar els antiavalots d’eines de treball; això sense perjudici de que calgui depurar responsabilitats, si les hi ha, sobre el mal ús de les mateixes.

El moment però, a banda d’inoportú per la batalla campal que en aquell mateix moment estava tenint lloc a Sants, deixa clar que no és casual, ja que estava anunciada alguna votació al Parlament sobre l’oportunitat de la seva continuïtat, i ara, que ja s’ha reduït la capacitat operativa dels antiavalots, ja no hi motius per què ERC torni a salvar al Director General.

Si a més es té en compte que ERC acaba de guanyar unes eleccions, ni que siguin europees, era necessari marcar paquet per a que CiU tingui molt present qui els sosté al Govern. En aquest marc, una diputada d’ERC ho acaba de deixar clar a la sessió de control: “nosaltres també ens mengem marrons” dirigint-se al Govern.

Doncs això, per què ERC s’hauria de menjar els marrons de governar si poden governar amb el comandament a distància i qui es desgasta és CiU?

Martin Schulz a Barcelona

SchulzAyer tuve la oportunidad de asistir, en el marco del Nueva Economía Foro, a la conferencia del Presidente del Parlamento Europeo y también candidato socialdemócrata a la presidencia de la Comisión Europea. En general puedo afirmar que me gustó su intervención en la que vino a exponer, lo que seguramente está siendo objeto de intenso debate en Europa: ajustar presupuestos es necesario, como también lo es impulsar políticas de crecimiento, con especial atención a las políticas de empleo para la juventud.

 Lo que me sorprendió, aunque comparto, fue su firme defensa del rescate de las entidades financieras no tanto para salvar la propias entidades, sino para salvar a los ciudadanos que en ellas confían sus ahorros, así como de las políticas de austeridad de los estados, para hacer frente a los compromisos financieros de estos (fundamentalmente con entidades financieras alemanas, claro). Un discurso francamente lejano del de los socialistas españoles o catalanes.

Pero Schulz siguió con su agenda barcelonesa que contemplaba visita al Presidente de la Generalitat, al Primer Secretario del PSC, y un encuentro con representantes del tercer sector social, y es en éste último donde Schulz, me vuelve a sorprender. Esta es la noticia: http://www.europapress.es/nacional/noticia-martin-schulz-comparte-entidades-sociales-cataluna-frontal-rechazo-austeridad-20131031181157.html

Hace justo una semana, Pere Navarro, sorprendía una vez más, diciendo una cosa el viernes, y la contraria el sábado; Schulz le supera, es capaz de afirmar una cosa y la contraria con pocas horas de diferencia, quizá por eso, Schulz opta a la Comisión Europea y Navarro solo a la Generalitat.

Les deslleialtats del Govern de la Generalitat

HomsFa poc més d’una setmana el Govern de la Generalitat presentava públicament el document mal titulat “Les deslleialtats del Govern de l’Estat respecte de Catalunya”, en el que el més cridaner és la xifra de deutes, incompliments i deslleialtats de 9.375 milions d’euros. Dic mal titulat, per que a continuació pretenc explicar per que em sembla que s’hauria d’haver titulat “Les deslleialtats del Govern de la Generalitat amb els catalans”.

El document de deslleialtats del Govern de l’Estat, fa una quantificació que en resum és la següent:

Inversions segons la DA3:

5.748,0

Reducció ingressos finalistes 2010-2012

672,6

Mesures Estat que suposen un increment despesa

1,715,2

Mesures Estat que suposen menys ingressos

1.239,9

TOTAL

9.375,7

Aquesta quantificació es pot qualificar, efectivament com una deslleialtat sí, però del Govern de la Generalitat, envers el Govern de l’Estat, però sobretot del Govern de la Generalitat envers els catalans, atès que la falsedat i la manca de rigor queda plasmat en un document d’un Govern que en la mesura en què pretén representar tots els catalans, no fa més que avergonyir-nos.

Inversions segons la DA3.

La STC al respecte de la DA3, diu el següent:

“La disposición adicional tercera, apartado 1, debe, pues, interpretarse en el sentido de

que no vincula al Estado en la definición de su política de inversiones, ni menoscaba la plena libertad de las Cortes Generales para decidir sobre la existencia y cuantía de dichas

inversiones.”

El Secretari General de CiU, Duran i Lleida, s’encarrega d’argumentar-ho, de manera que m’ho estalvio.

Reducció ingressos finalistes 2010-2012.

Atribuir la responsabilitat de la reducció de les despeses de l’Estat a una deslleialtat, no pot fer més que expressar la voluntat de manipular, com si la Generalitat no hagués reduït les despeses finalistes adreçades a les administracions locals de Catalunya, o a polítiques adreçades a la ciutadania de Catalunya.

D’exemples en podem trobar moltíssims, uns exemples: la supressió de l’aplicació pressupostaria de la llei de barris durant 2011, 2012 i 2013; la reducció de les dotacions del Pla Únic d’Obres i Serveis; la reducció de les subvencions per al sosteniment de les llars d’infants; i un llarg etc…

Òbviament la reducció de despeses de les administracions tenen a veure amb la situació de crisi econòmica i financera, i no té rés a veure amb deslleialtats entre administracions.

Mesures de l’Estat.

Els Governs que governen, en l’exercici de les seves funcions adopten mesures que tenen repercussions a les comunitats, però no només en el sentit d’incrementar les despeses o reduir els ingressos com diu el document, també s’adopten mesures que permeten reduir les despeses i incrementar els ingressos; aquests però no es comptabilitzen però en canvi n’hi ha forces.

Exemple de mesures que redueixen despeses: el finançament que l’Estat ha facilitat a la Generalitat de Catalunya, per manca de liquiditat, ha permès estalviar més de 3.000 milions d’euros en despeses financeres; el diferiment de les devolucions de les liquidacions de finançament 2008 i 2009 també ha permès una reducció de les despeses.

Exemples de mesures que permeten incrementar els ingressos: l’increment del percentatge de copagament dels medicaments, o la recuperació de l’impost del patrimoni també han permès també un increment dels ingressos per aquests conceptes.

Mesures de l’Estat que suposen un increment de la despesa.

Considerar el recàrrec per l’impagament de les cotitzacions socials dels treballadors com un incompliment es tant reprovable com jugar amb les cotitzacions dels treballadors.

Considerar l’increment de l’IVA com un perjudici dels comptes públics i no considerar els efectes de major recaptació i per tant major possibilitats de despesa pública, o ometre que també la Generalitat es beneficiarà de l’increment del tipus, és un altre exercici de demagògia.

Mesures de l’Estat que suposen un decrement dels ingressos.

Consignar un perjudici de 866 milions d’euros per l’impost sobre els dipòsits bancàries, és una de les proves més evidents de la mala fe del document, al mateix nivell que l’establiment de l’impost, un cop anunciada la seva creació per part l’Estat.

Oblits

I per acabar-ho d’adobar, més oblits, com per exemple els 15.000 milions d’euros que estan rebent del Govern de l’Estat, per poder pagar els venciments de deute; o els 5.000 milions d’euros per pagar les més de 380.000 factures que la Generalitat tenia pendent de pagament a proveïdors; o les altres mesures per evitar el col·lapse de la Generalitat, fins a sumar més de 25.000 milions d’euros en només dos anys.

Conclusió

La valoració econòmica que fa el Govern de la Generalitat no té el més mínim rigor econòmic, és una gran mentida i és una deslleialtat en sí mateixa. Una deslleialtat a Catalunya, i als catalans, i diu molt poc de la seriositat d’aquest Govern.

PD: La foto ha estat triada, per què és qui apareix al google quan poseu la paraula “deslleialtat”.

Sobre les relacions fiscals i les comercials

ESPANYAENSROBAJa fa algun mes que, que fruit de la web www.dretasaber.com publicada pel PP de Catalunya, vam encetar un petit debat sobre el dèficit fiscal i el superàvit comercial de Catalunya en relació a la resta d’Espanya. Després de la meva rèplica als arguments de Sala i Martin, he rebut nombrosos comentaris (que no sé si formen part de cap claca), i una nova rèplica de Sala i Martin. La pretensió d’aquest post, no és més que opinar sobre aquesta darrera rèplica, i donar algunes respostes als comentaris al meu post anterior.

Començant per aquesta part, la dels comentaris, reconec que no publico tots els rebuts, ja que uns quants els reservo per si en algun moment se m’acut fer un apartat específic d’insults i amenaces, rebuts simplement, per pensar i opinar: doncs ho seguiré fent.

No entraré tampoc a debatre qui és l’autor de “l’Espanya ens roba”, qualsevol que estigui mínimament al cas de la política catalana, reconeix perfectament de quins àmbits sorgeix la expressió, per cert, alguns d’aquests àmbits són governamentals, només cal escoltar alguna roda de premsa del Govern.

En l’àmbit més substancial, el meu post diu el que diu, i no el que Sala i Martín diu que dic: no dic que pel que fet que un ciutadà de Saragossa compri uns pantalons a Barcelona, s’hagin de pavimentar les voreres de Saragossa; dic que els impostos es generen pels beneficis, i que quants més beneficis té el botiguer (treballador, empresa) més pagues, ja sigui a Saragossa o a Barcelona, i amb aquests impostos hem de fer possible que la botiga de Barcelona pugui continuar guanyant-se la vida, però que també se la pugui continuar guanyant el client de Saragossa, per què sense l’un, l’altre desapareix.

És també evident que aquesta relació entre la transacció comercial i la fiscal, es produeixen per què Saragossa i Barcelona són el mateix país, a diferència d’Amsterdam o Moscú. Ara bé, el cas d’Amsterdam mereixeria un tractament diferent en pertànyer a la Unió Europea, i per tant també té intercanvis més enllà dels estrictament comercials amb Espanya, i concretament mentre Espanya encara és receptora neta de recursos, Holanda n’és aportadora neta, es a dir, que Holanda té dèficit fiscal en relació a la Unió Europea, mentre que Espanya en té superàvit.

Els impostos que paguem els catalans, els paguem per ser catalans o segons la renda que obtenim? Doncs els paguem segons la renda (i vendre o no, té el seu efecte sobre la renda), per tant els que tenim una renda personal més elevada paguem més, vaja que és el mateix que li passa a Holanda, en relació a la Unió Europea (la renda per càpita en paritat de poder de compra a Holanda és un 129% de la mitjana europea, mentre la espanyola, és d’un 97%).

Jo no he parlat de boicot, que suposo deu ser un argument econòmic de pes a la vista d’alguns comentaris, però us parlaré breument de l’efecte frontera, que potser és un argument més banal: per què els catalans venem menys a França, que a la resta d’Espanya? L’any 2012 les exportacions a França van ser de 9.991 milions d’euros, mentre que les vendes a la resta d’Espanya, foren de 49.131 milions, si geogràficament estem tant a prop de França que de la resta d’Espanya, per què els francesos ens compren menys? Son molts els autors que han estudiat aquest efecte, alguns des del punt de vista teòric en relació al País Basc o al Quebec, altres des del punt de vista pràctic analitzen el cas de Txèquia i Eslovàquia. Daniel Rodrick ho sintetitza: una línia sobirana entre països democràtics fa disminuir el comerç entre ambdós.

Sense cap mena de dubte hi ha altres temes que serien interessants introduir en el debat com ara la particular forma de calcular el dèficit fiscal que usa el Departament d’Economia, o el saldo de les relacions comercials amb l’exterior i amb la resta d’Espanya. Segur que www.dretasaber.com apareixerà alguna informació al respecte.

Alguna correcció al model “Sala i Martín”

ESPANYAENSROBALa campanya engegada pel PP, sobre el dret a saber (www.dretasaber.com) està comptant amb inestimables col·laboracions, com ara la Xavier Sala i Martin a través del seu bloc. Amb aquest post, em permeto modestament apuntar algunes correccions al model descrit en la seva aportació (http://salaimartin.com/randomthoughts/item/637-dret-a-saber.html).

El primer error que detecto és a la faula de la botiga, en la que el botiguer primer paga els impostos (segons l’autor és un atracament a mà armada) i després ven uns pantalons. Em permeto reversionar la faula seguint una altra lògica més raonable, que és que els impostos es paguen després d’obtenir un benefici i no abans:

“Un turista de Saragossa entra a una botiga de Barcelona i compra uns pantalons per 100€. Al botiguer aquesta venda li reporta un marge de 50€, amb el que paga el sou de la venedora i altres despeses de la botiga, quedant-li un petit benefici (si no fora així, ja no hi hauria botiga).

El recaptador d’impostos (l’atracador encaputxat segons l’autor) li cobra al botiguer, posem pel cas que 25€ (l’IVA, més l’IRPF del sou de la venedora, més l’impost sobre els beneficis –IRPF o societats- del botiguer). En aquest moment el botiguer, assessorat pel Sr. Martín, exigeix al recaptador que els 25€ s’inverteixin íntegrament a reparar la vorera de la seva botiga, que per això ha pagat. Ignoren però, la inestimable col·laboració del turista de Saragossa, que li ha comprat els pantalons!”

Si el catalans paguem una quantitat determinada d’impostos, és per que les nostres empreses, que a la vegada ens donen feina, venen productes i serveis. En la mesura en que les vendes generen un benefici, és generen també els impostos corresponents. Si el saldo de les vendes, no fora positiu, el volum d’impostos seria inferior, i per tant el resultat de la balança fiscal seria menor. Sense cap mena de dubte són dos conceptes diferents, però molt directament interrelacionats.

El segon error és l’afirmació de que si el turista de Saragossa en lloc de comprar els pantalons a Barcelona, els comprés al Japó, el saldo fiscal entre Catalunya i Espanya no variaria. Primer, li podem preguntar al botiguer de Barcelona si prefereix vendre ell els pantalons, o que els hi vengui una botiga de Tokio; segon, el recaptador tampoc li podria cobrar rés, per què no hi ha benefici; i tercer, l’assessor Sr. Martin, no podria exigir que reparessin la vorera de la botiga.

I final, suposo que l’autor considera que pagar impostos a l’Agència Tributària Espanyola, es pot considerar com l’atracament d’un encaputxat armat, i potser si es paguessin a l’Agència Tributària Catalana, seria com fer una aportació solidària a la caputxeta vermella. Em pregunto, si ja no deu formar part del temaris de sistema fiscal, el concepte d’efecte redistributiu dels sistemes impositius progressius.