Category Archives: Pel·lícules

Resacon en Tailandia

A la vista que la primera part, Resacon en las Vegas, va ser un èxit per la originalitat i per la hilaritat de les situacions, s’acaba d’estrenar la versió d’aquest estiu com a suposada continuació de la primera entrega. Dic suposada per què en definitiva aquesta versió no és més que una repetició, un restyling que en diuen en el sector de l’automòbil, en el que es repeteix amb exactitud l’argument, això sí en un escenari diferent.

Si no fora per què és estiu i s’agraeixen pel·lícules més o menys distretes que fan riure, encara que masses vegades es recorre a arguments ordinaris, la pel·lícula seria completament prescindible. Ara bé amb les calors d’aquesta setmana, la pel·lícula permet passar l’estona fresquets al cinema.

Anuncis

The Karate Kid.

Mai no m’han agradat això de les arts marcials, de fet dec ser dels pocs de la meva generació que no deuria veure la primera entrega de Karate Kid, i per tant tampoc la segona, ni la tercera, ni la cuarta. No em pregunteu pels protagonistes d’aquelles pel·lícules per què hauria dit que Bruce Lee o David Carradine, i cap d’aquests noms em surten en les recerques que acabo de fer al google. Per tant de cultura d’arts marcials, rés de rés.

Aquesta però sí que m’ha tocat anar a veure-la: així m’ho van demanar els fills, però tampoc negaré que el trailer em va cridar l’atenció. I m’ha agradat. Permeteu-me però que comenci expressant el dubte i el però: el dubte, per què se’n diu Karate Kid, si el que fan, segons diuen no per què ho hagi reconegut, és Kung Fu?; el però, té algun altre mèrit Jaden Smith que ser el fill del productor anomenat Will Smith?

Dit això, la pel·lícula està bé i reflecteix el valor d’alguns valors que sovint es trobem a faltar, no només en moltes polítiques, si no també en molts indrets: disciplina, tenacitat, actitud. “Si la vida et tomba, et pots aixecar o no” es repeteix vàries vegades, i expressa el positivisme de les coses i la necessitat de superació que ens duu a les persones a assolir èxits personals.

“Guanyar o perdre? És més important guanyar-se el respecte dels demés” és una altre de les expressions emprada i repetida, tot i que al final el que té importància és guanyar, ara bé cal interpretar que la victòria (que per cert es veu a venir des del primer minut de la història) és fruit dels valors i de l’èxit de la seva aplicació.

Finalment, m’ha cridat molt l’atenció una fotografia molt ben cuidada, que sembla fruit d’una campanya turística de la Xina. Es combinen les imatges d’un Beijing comunista de formigó amb imatges del Beijing olímpic, i amb altres espectaculars imatges de la Gran Muralla, i altres indrets tant paradisíacs com inaccessibles.

En definitiva una pel·lícula que entreté, diverteix i imprimeix valors, cosa que no és massa fàcil de trobar a les pantalles.

Salt.

Versión moderna de “Los niños del Brasil”, pero fuera de tiempo. El Mengele que pretendía crear nuevos pequeños Hitlers de la década de los 70, ha sido sustituido en esta por un Maquiavelo ruso, que a partir de niños, crea infiltrados durmientes en Estados Unidos.

La acción se sitúa durante la guerra fría y la ya clásica amenaza nuclear entre ambos bloques, lo que permite afirmar la extemporaneidad de la película, si bien ahora a quien se amenaza es a los árabes con el objetivo de que se rebelen contra los norteamericanos, como si necesitaran excusas. Probablemente lo que le da una cierta actualidad a la película, es el concepto de agentes durmientes, lo que también termina convirtiéndose en clave en el desarrollo del argumento.

Magnífica la protagonista principal, Angelina Jolie en su papel de rubia agente de la CIA primero, y de morena agente rusa después.

Es una película que no aporta absolutamente nada nuevo, más allá que entretenimiento que era precisamente lo que buscábamos cuando nos acercamos al cine. Des de este punto de visto es absolutamente recomendable.

Los mercenarios.

El cartell poques vegades sol donar tanta informació sobre la pel·lícula que anuncia com en aquest cas. Sylvester Stallone, Mike Rourke, Bruce Willis, etc… sota la direcció del mateix Stallone, és fàcilment imaginable que és una pel·licula de pim, pam, pum. I certament que no té més, potser es podrien haver currat una mica més l’argument que acaba resultant molt simple, si bé el cert és que segurament l’argument de la pel·lícula és el de menys, ja que predominen les bufetades que és allò veritablement central. Potser la única curiositat és el cameo del Governador de California Arnold Schwarzenegger tot i que no surt al cartell. Absolutament prescindible.

Origen

Sembla que Leonardo Di Caprio s’ha aficionat a pel·lícules que compliquen la vida a l’espectador, thriller psicològic en diuen. Després de la magnífica “Shutter Island” d’Scorsese en la que com espectador et crees una opinió de la situació i et poses al costat del protagonista, acabes tenint dubtes de si el que veus és la realitzat o la ficció del protagonista, i per tant si la teva posició és encertada o errada.

Ara, Origen, repeteix un argument amb moltes similituds a “Shutter Island”, mai no saps ben be què és realitat i què és somni, i obliga a l’espectador que veu la pel·lícula des del principi (qui arribi cinc minuts tard, probablement no entendrà rés) a mantenir la tensió d’ubicar-se en els diferents nivells dels somnis dels protagonistes, però també a destriar el que és realitat del que no ho és. És una pel·lícula d’aquelles que exigeixen la màxima atenció per part de l’espectador, que no et pots distreure ni un segon, i tot i això, costa seguir alguna de les escenes.

Sense cap mena de dubte no és una pel·lícula d’aquelles per passar l’estona durant l’estiu com ara “Noche y dia” o “Niños grandes”, si no que té una vocació més cinèfila que les anteriors. Sense cap mena de dubta és un film molt recomenable.

Sherlock Holmes

Molt interessant i atípica versió del personatge de Sir Athur Conan Doyle, que ens torna a recrear el Londres en ebullició industrial de finals del segle XIX.

Trenca estereotips, tot començant pels mateixos personatges que encarnen el famós detectiu, i el seu flamant ajudant, el Dr. Watson. Amb tocs humorístics puntuals i perfectament calculats, el film ens endinsa en una trama que pren alguna traça de qualsevol de les misterioses obres actuals de Dan Brown, amb ritus, i ordres secretes incloses, si bé potser només com a excusa, per a presentar avanços científics impropis del segle XIX.

Sense cap mena de dubte, una de les millors pel·lícules del moment, que escapa al que podríem esperar d’una revisió moderna de les capacitats deductives del detectiu, i que ens aporta un nova i interessant visió cinematogràfica del personatge de ficció.

Amb aquestes notes que sense cap altra ambició que compartir l’experiència cinematogràfica del cap de setmana, permeteu-me que recordi un amic traspassat el passat divendres 25, el Josep Maria, empresari vilanoví del cinema, que ens ha deixat sobtada i prematurament.

Up in the air.

No crec que sigui la gran pel·lícula de l’any, i segur que no superarà Avatar en espectadors, però és una pel·lícula diferent, com diferent he vist la sala per primera vegada en molts anys sense nens i amb moltes menys crispetes que habitualment. Es clar que la hora també hi feia.

Comèdia amb missatge, per a fans de George Clooney que es desenvolupa a estones potser una mica lenta, convida a la reflexió, i ens mostra per a què serveixen aquells llibres de motivació i lideratge per a executius, que solen inundar les prestatgeries de les llibreries dels aeroports.

Centrat en les peculiaritats d’un estil de vida i dels objectius materialistes de les targetes exclusives, es van resolen les diferents situacions per les que travessa el protagonista, fins el desenllaç final, on s’evidencia el valor d’allò intangible, i fins i tot d’allò recomanat.