Anatomia de un instante

AnatomiaL’èxit editorial de Javier Cercas, amb aquest llibre, 28 anys desprès de l’intent de cop d’Estat del 23-F a la incipient democràcia espanyola, és fàcilment comprensible, quan es penetra en els relats i els arguments de l’autor que pretén, i segurament aconsegueix, desgranar no només la situació política de la transició espanyola, si no també tots els elements que van propiciar aquella dramàtica situació que va viure el país durant unes llargues hores.

 

L’autor analitza amb detall les circumstàncies dels protagonistes de “l’instant” del tiroteig al Congrés: els visibles, Suarez, Gutierrez Mellado i Carrillo, i els altres protagonistes, des de militars, uns colpistes, altres fidels al Rei, fins al protagonistes de la Casa Real, el mateix Rei, i el seu secretari personal, el General Sabino Fernandez Campo.

 

Els relats enganxen, per quan a partir d’unes hores de la història d’Espanya, interpreta els anys de la transició, amb una visió, no sé si esbiaixada o no (l’autor es confessa reiteradament antisuarista) com a mínim interessant i perfectament plausible.

 

Tres parelles amb tres objectius diferents, constitueixen, segons l’autor, la trama del 23-F: Adolfo Suarez, i Alfonso Armada, l’enveja i l’ambició del darrer, antic secretari de la Casa Real, defenestrat pel mateix Suarez, el portà a considerar-se el salvador de la democràcia, amb la utòpica pretensió d’aglutinar al seu voltant des de Manuel Fraga, fins a Santiago Carrillo, incloent Felipe Gonzalez; Gutierrez Mellado i Milans del Bosch, el darrer havia de fer-li pagar al primer la traïció a la tradició franquista de l’exèrcit; Santiago Carrillo i Tejero, l’autor del cop de força havia de salvar Espanya de socialistes i comunistes, i a darrera hora va negar a Armada la possibilitat d’un govern d’unitat en el que havia de tenir-hi cabuda Santiago Carrillo.

 

Tot el text, de forma transversal estableix un debat sobre ètica i política, a través de la figura d’Adolfo Suarez, qualificat també reiteradament de “chisgaraví” i trepa de províncies. Suarez se’n va sortir airosament del procés de la transició, gràcies a la seva peculiar forma de convèncer tothom, per exemple, un Congrés de Diputats franquista va donar suport la llei de la reforma política, que suposava l’abolició del franquisme, o la legalització del partit comunista a esquenes de l’exèrcit, i la renuncia del partit comunista a la república escapçada per Franco el 1936. L’autor afirma que no hagués estat possible aquesta etapa de la transició si Suarez hagués actuat èticament, en lloc de fer-ho políticament.

 

El contrapunt a la dualitat ètica i política, apareix quan Suarez reapareix a la política al CDS, on la seva actuació respon més a la ètica, que a la política. El resultat el coneixem: el fracàs. I això ens convida a un debat interessant sobre la ètica i la política, o si preferiu, sobre la ètica de la política.

 

Em nego a pensar, que, potser fora de circumstàncies excepcionals com ho eren els anys de la transició, la política pugui triomfar de forma oposada a la ètica. Estic convençut que la conjugació de la ètica i la política, és imprescindible per a la bona salut del sistema democràtic, si no fora així, tota la nostra societat estaríem vivint permanentment enganyats. Potser, sí que ho estem fent.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s