Democràcia a sang freda: la mort del catalanisme?

democraciasangfreda.jpgAquest vespre he acabat de llegir el llibre de David Madí, director de les campanyes electorals d’Artur Mas. És un llibre interessant, que entra bé, i crec que permet conèixer a profunditat la Convergència postpujolista.

El llibre té dues grans parts clarament diferenciades: la primera en la que l’autor descriu les vivències de l’arribada al poder del relleu generacional de Convergència, mentre que la segona consisteix en la descripció de les línies ideològiques, i de la concepció de Catalunya de l’autor.

Respecte de la primera de les parts, són força interessants les descripcions que l’autor fa de les campanyes electorals a modus de diari, però he de dir, que l’autor destil·la la prepotència de considerar-se, tant el propi autor com el seu candidat, els millors per damunt de totes les coses. És una mena de justificació, del perquè essent els millors, s’han vist incapaços de formar govern en les dues darreres cites electorals catalanes. Sincerament, crec que la política en general, està mancada d’humilitat, i d’autocrítica, i aquest llibre, n’és un exemple clar.

Respecte de la segona part, he de dir que m’ha sorprès el grau de coincidència amb la concepció de la societat que s’expressa, arribant a superar, fins i tot, arguments dels dit “políticament correctes”, és d’agrair la sinceritat, en tots els sentits, també en el que exposa la seva idea del que hauria de ser la relació de Catalunya amb Espanya, deixa clares moltes coses respecte del catalanisme que proposa, i que evidentment no comparteixo.

Dos consideracions més: dona la impressió que la conseqüència de que els millors no governen Catalunya és el que anomena “la dolça decadència de Catalunya”. Si bé és cert que difícilment els escàndols en que s’ha vist immersa Catalunya, fruit de les peculiaritats dels líders del tripartit 1.0, es poguessin repetir, sota un govern d’un altre color polític, no és menys cert, que la situació que viu Catalunya, no és absolutament aliena a Convergència i Unió, no només al govern, si no també a la oposició.

Finalment, constato amb tristor com s’està malbaratant el terme “catalanisme”. D’una concepció oberta i integradora de Catalunya, dintre d’Espanya, expressada a finals del XIX per Víctor Balaguer, o durant el primer terç del XX, per Francesc Cambó, a una concepció tancada i excloent, expressada ara per l’autor, però ja apropiada indegudament, pel tripartit 1.0, a finals del 2003. Per què n’hi diuen catalanisme, si volen dir nacionalisme?. És la mort del catalanisme ben entès?.

Permeteu-me que humilment, reivindiqui el catalanisme, per aquells que creiem que Catalunya, té un paper important en el conjunt d’Espanya, i que Espanya es pot liderar des de Catalunya, sense estrips innecessaris.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s