Argentina, a golpe de populismo

Se han confirmado los malos augurios y para regocijo de sus adeptos más incondicionales, la otrora popular y ahora populista Presidenta argentina ha lanzado una OPA hostil a … las inversiones extranjeras en su país. Sí, la amenaza ahora cae sobre YPF, y Repsol, a quien no se le hicieron ascos en 1999, cuando la petrolera española compró la argentina por 13.500 millones de euros, pero la realidad es que el populismo, a quien de verdad amenaza es a la propia economía argentina, sobre todo a las inversiones exteriores que con esta operación ven como se quiebra un elemento importantísimo de cualquier inversión: la seguridad jurídica.

Más allá del hecho concreto, uno podría pensar que a la economía argentina le favorece esta operación, pero solo es necesario analizar la balanza comercial de España con Argentina que durante 2011 arroja las siguientes cifras: España vende a Argentina por valor de 1.000 millones de euros, mientras que Argentina nos vende por valor de 2.100 millones de euros, por lo tanto la economía argentina recibe por balanza comercial ni más ni menos que 1.100 millones de euros de España.

A donde lleva el populismo al más puro estilo Chavez? Pues veamos la balanza comercial con Venezuela: España le vende por valor de 1.485 millones de euros, mientras que Venezuela nos compra por valor de 580 millones, es decir la economía venezolana aporta a la economía española 905 millones de euros.

Veremos en las próximas horas, días, semanas, y quizás meses cómo evolucionan los movimientos diplomáticos, pero está claro que aunque a corto plazo la situación beneficie el populismo de la Presidenta argentina, de alargarse esta incertidumbre, en la que gratuitamente ha sumido a su país, a quien perjudicará indudablemente será a su propio país, y por la tanto a sus propios ciudadanos.

La seva.

Avui, la notícia, una de tantes, però en l’àmbit audiovisual, la notícia ha estat la missiva de la Directora de TVC en relació a la funció social dels mitjans públics de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Recordo com fa uns quants anys, val molts, quan em va començar a atreure el mon de l’empresa, un llibre que em va cridar molt l’atenció va ser “La funció social de l’empresa”, llibre que per cert vaig deixar a un amic amb el qual vam fundar una empresa ja farà vint anys, però que encara no m’ha tornat, de fet ja n’hi ho espero. Però el cert és que les empreses, que solen ser vistes superficialment, com a màquines de fer diners, i també de perdre’n, tenen sempre una funció social que sovint passa desapercebuda. No és pot ser en el marc de les empreses on es genera riquesa, es creen llocs de treball, s’obtenen avenços tecnològics, o també on passem una part molt important de les nostres vides relacionant-nos amb companys, clients o proveïdors.

Simplificant massa, el món de les empreses és un món canviant tant internament com externament, i els directius de les mateixes n’han de ser conscients, no per canviar el món, si no per adaptar les empreses al món. I aquest és el problema que expressa la directora de TVC que es manifesta extraordinàriament conservadora, desitjant que “l’empresa”, els mitjans públics, mantinguin llur posició predominant, això sí, en bé del “país”. Doncs no.

Avui veiem tele per un “tubo”, per ones terrestres, via satèl·lit, via mòbil, via parell de coure, via cable òptic, via … tenim múltiples finestres per on accedir als continguts audiovisuals que volem. Repeteixo, que volem, no que alguns volem que veiem, com fa trenta anys. I per tant la oferta i també la demanada audiovisual ha canviat, i per tant faríem bé que si volem mantenir una finestra audiovisual pel bé del “país”, aquesta s’adeqüés al que és el país, i no al país que alguns voldrien, o que malenconiosament fora.

Finalment, pensar que en la actual conjuntura hi ha elements que han d’estar fora de tota discussió política i banal, és absolutament certa i per això penso que continua sent molt més important oferir una atenció sanitària d’ordre humà que disposar d’una magnífica “eina de construcció nacional”, i només aquell que alimenta i s’alimenta d’aquesta eina, pot pensar que lo seu, que “és de país”, està per damunt del país.

Avui, a La Vanguardia.

El que avui m’impulsa a escriure aquestes quatre ratlles és el que he pogut llegir amb satisfacció a La Vanguardia.

No és la presumpta majoria absoluta del Partit Popular a les properes eleccions generals, que encara que em pugui omplir de satisfacció també em preocupa, per què per les eleccions encara falten 42 dies i rés estarà decidit fins que els ciutadans no hagin dipositat el seu vot.

Tampoc és la possibilitat que a Catalunya, el Partit Popular avanci en nombre de vots a Convergència i Unió, ja que per l’altre costat encara el Partit Socialista treu un resultat massa sorprenent a Catalunya.

Tampoc em crida l’atenció, el seguiment al moviment d’indignats arreu dels països ni més occidentals, ni més fonamentalistes.

Avui el que em crida l’atenció és a la pàgina 73, tot i que jo ho hagués posat a la portada: es tracta de la situació que es viu a un país europeu rescatat. Sí, rescatat, no és Grècia quines noticies ocupen planes anteriors, ni Portugal, ni Espanya, ni Bèlgica, és Irlanda. Sí, Irlanda va costar 85.000 milions d’euros a la Unió Europea i es va deixar imposar condicions de tot tipus. De tot tipus? No, menys una. A Irlanda tenien clar que la única sortida que tenien a l’estrip de la seva econòmica era el creixement de les empreses que els permetés millorar la internacionalització, que els permetés créixer a nivells, que permetessin crear llocs de treball, que els permetés incrementar el nombre de contribuents en lloc d’incrementar el nombre de subsidiats.

A Irlanda s’han imposat importants retallades en la despesa pública, fins i tot els van exigir incrementar els impostos sobre el consum, l’IVA i altres, però no es van deixar tocar l’impost de societats que en un tipus mitjà del 12’5% és dels més baixos de tot Europa, i aquesta és la circumstància que està permeten la recuperació de l’economia irlandesa, encara que als diaris aparegui a la pàgina 73, aquesta és la notícia dels que estan fent els deures, i se’n surten.

Ah, i que ningú ni pensi que defenso que les empreses paguin menys, si no que el que defenso és que les empreses que encara hi guanyen, inverteixin més en benefici de tots.

Responsabilitats, si us plau!

Aquest article ha estat publicat pel Diari de Vilanova.

Les darreres setmanes d’agost i les primeres de setembre s’han vist protagonitzades per una reforma constitucional exprés. Exprés, per lo concís de la modificació i per la rapidesa amb la que s’estan materialitzant els tràmits un cop obtingut el suport de més del 95% dels diputats al Congrés, per cert entre els quals més del 70% dels diputats catalans.

No pretenc entrar en debat sobre la forma de la reforma constitucional al més pur estil Zapatero, es a dir, amb improvisació tal com apuntava recentment un diputat socialista en aquest mateix diari; si no que voldria entrar en el fons de la reforma, en el per què de la reforma que compartim plenament. I el que ve a dir la reforma és que les administracions públiques no poden gastar més del que ingressen, per que a la llarga això suposarà una càrrega sobre els pressupostos públics que posaran en perill el seu paper en la nostra societat i més concretament posaran en risc les polítiques socials.

En aquest debat no podem ignorar el context internacional, doncs ja fa uns anys vam cedir la política monetària a Europa, pel que la resposta econòmica a les situacions de crisi no passen ara per la devaluació de la moneda, si no que passen per polítiques econòmiques i fiscals més o menys harmonitzades entre el conjunt de països que compartim moneda, per què ara els dèficits públics d’un país no perjudiquen només aquell país si no que perjudiquen el conjunt de països de la mateixa àrea monetària.

Però la intenció d’aquestes ratlles no era ni la política econòmica internacional, ni la nacional, si no la local que, per cert té molta relació amb les anteriors, en el sentit que aquesta setmana el nou equip de govern ha donat publicitat a la situació econòmica per la que travessa el nostre Ajuntament. Val a dir que al Partit Popular de Vilanova i la Geltrú no ens ha sorprès gens ni mica la situació plantejada, ja feia temps que veníem insistint en què el govern municipal socialista presentava unes liquidacions en les que es camuflaven importants dèficits, com també que s’utilitzava l’empresa municipal PIVSAM per a realitzar operacions financeres en benefici de l’Ajuntament que posaven en perill la continuïtat de l’empresa, com està succeint en aquests moments.

No entraré a valorar les xifres de les quals en tenim la nostra opinió personal, si no els fets. I els fets condueixen les finances municipals a situació molt insostenible i que en dificulten la gestió. Es clar que en sortirem, i si de nosaltres depèn allà estarem, però la situació comporta greus problemes de gestió dels serveis municipals evidentment que sí, però també la situació té repercussions més silencioses com les que pateixen les empreses que han prestat serveis a l’Ajuntament i veuen com les seves factures es retarden i retarden comportant-les problemes de liquiditat, de credibilitat financera i molt probablement posant en risc molts més llocs de treball dels que ens podem imaginar.

Es clar que la solució és mirar endavant i cercar solucions, però en qualsevol cas crec que l’exercici de responsabilitats públiques de govern o d’oposició no pot estar exempt de responsabilitats més enllà de les polítiques, penals potser fins i tot, però el que no pot ser que el gestor d’allò públic ho faci amb total impunitat, sota la única responsabilitat de l’escrutini ciutadà cada quatre anys, per què aleshores en arrisquem a que l’exercici de la política consisteixi en veure qui la fa més grossa amb l’objectiu de repetir cadira amb independència de les conseqüències que comporti la seva gestió.

Potser aviat, amb la reforma constitucional de la que parlava al començament, serà més difícil arribar a situacions com la que es troba en aquest moment l’Ajuntament vilanoví.

La cantarella del grup propi.

No és cap novetat, que cada cop que al PSC o al PSOE no li van massa bé les coses, o queden en entredit entre les paraules a Catalunya i els fets al Congrés dels Diputats apareix, com un autèntic matoll que no deixa veure els esbarzers (m’ho acabo d’inventar, però crec que s’entén), la cantarella del grup propi del PSC al Congrés. De fet ja fa més de 30 anys que això dura, i encara no s’han posat d’acord, o sí, però fan veure que no; o no, però fan veure que si.

Ja sé que no està bé parlar dels problemes interns dels altres, però és que d’aquests problemes interns se’n fan dia sí, dia també qüestió d’estat, i al final no n’hi ha per tant. Es tracta simplement de decidir si es vol mantenir un discurs coherent a tota Espanya o no; encara que també es podria tractar de no decidir rés, com fan des de fa 30 anys.

Evidentment que mantenir un discurs coherent pot significar a vegades haver d’empassar-se “sapos” (és que granotes no hi queda bé), pot significar explicar les coses amb un tacte, que no tacticisme, per no ser malinterpretat ací o allà, i per no ser crivellat a crítiques ací i allà. Però al final mantenir la coherència i la unitat del discurs acaba sent més fàcil per tothom, tant per explicar com per entendre. Això sí, t’entendran els que et vulguin entendre, els que no, no ho faran ni amb unitat de discurs, ni dient una cosa aquí i una altre allà.

També és factible mantenir un discurs diferent a Catalunya i a la resta d’Espanya, o ja posats a cada comunitat. Per què no hauria de tenir el mateix dret el PSOE d’Andalucia, ara que sembla que li van maldades, a tenir un grup propi al Congrés? En el fons és el que a mi m’agradaria ja que el PSOE molt probablement deixaria de tenir majories, ni simples, al Congrés, i a més, la manca de coherència del discurs tindria un efecte bumerang, a més del propi de la fragmentació del grup.

Finalment també és factible no decidir rés, que probablement és el que millor resultat dona. Quan va bé, va bé, i quan no, es torna a obrir el debat sobre el grup propi al Congrés i així maregen la perdiu. Al final masses vegades els polítics acabem perdent el temps preocupats pels nostres problemes, en lloc de pensar en els problemes dels ciutadans, que no són pocs. Us prego que em disculpeu, per què avui, també ho he fet jo.

Aquest article ha estat publicat a e-noticies.