Que tè l’Afganistan, que no tingui l’Irak?

Avui, amb motiu de la visita de la Ministra Chacón (si aquella candidata del PSC que ha desaparegut de Catalunya amb 25 diputats!!) a les tropes espanyoles desplegades a l’Afganistan, m’ha picat la curiositat i he cercat algunes dades, que no sé si seran reveladores de rés, però com a mínim són simptomàtiques de la presa de pel a que ens té acostumats el President ZP.

Les dades són aquestes: a mitjans de 2004, Espanya teníem desplegats 126 militars a l’Afganistan i 1.300 a l’Irak; ara, en tenim 998 a l’Afganistan, i en les properes setmanes s’hi desplaçaran altres 511 a petició dels Estats Units.

Bé, doncs ara que començarem a veure els reportatges del decenni, i a veure una i altre vegada, en algunes televisions públiques (TV3 ja ho ha fet) i a les privades amigues, el famós moment en què ZP decideix fer tornar els soldats espanyols de l’Irak, caldrà que recordem que ara en tindrem més, això sí, a l’Afganistan, i ben bé no acabo de veure la diferència entre l’Afganistan i l’Irak, en quan en ambdós llocs remots del globus s’hi amagaven i entrenaven aquells que, al menys ostensiblement des de l’11 de setembre de 2001, fins el passat dia de Nadal, han sembrat el pànic arreu del món.

Sobre el paper dels militars espanyols en les missions internacionals, no només rés a dir, si no que crec que realitzen una magnífica tasca de suport de pacificació, reconstrucció i suport als països en els que estan desplegats, tasca que per cert, també feien a l’Irak, quan van ser retirats, doncs cal recordar que s’hi van desplaçar un cop havia acabat la intervenció militar nord americana, encara que per alguns, aquest sigui un detall sense importància.

Els que em coneixeu, sabeu que no m’agrada remoure el passat, per què passat està; tampoc no pretenc defensar ni criticar actuacions passades, però sí posar en evidència l’exercici de la hipocresia. En aquesta línia, permeteu-me que recordi unes paraules del darrer Premi Nobel de la Pau: “Els instruments de la guerra tenen un paper per mantenir la pau”, gran i inèdita aportació de Barak Obama a la pau, potser encara no li han explicat allò de la “Alianza de la Civilizaciones”.

I ara parlem de vegueries

Els darrers dies torna a estar en primera línia política, la polèmica per les vegueries. És aquest un debat interessant, alhora que inquietant, però no tant, per que les vegueries siguin més o menys, si pel que hauran de ser i representar.

Fa pocs dies, el Parlament donava llum verda, amb la retirada a l’últim moment de l’esmena a la totalitat del PSC, a la tramitació d’una modificació legislativa, que farà del Penedès una nova àrea funcional de planificació a Catalunya. Fins aquest moment eren set els àmbits de planificació, coincidents amb el desig de creació de les vegueries, i coincident amb la distribució territorial del Govern de la Generalitat.

Tanmateix, el Govern de la Generalitat, no sense poca polèmica, està enllestint el projecte de llei d’ordenació territorial de Catalunya, el qual proclamarà la constitució de les vegueries. Bé potser hauria de dir que qui l’està enllestint és el Departament de Governació d’ERC, perquè el President del PSC, per ara, sembla que de les vegueries no en vol ni sentir a parlar.

D’altra banda, algú malintencionadament, dirà que el PP estem en contra de les vegueries, per què el recurs a l’Estatut, contempla recurs a les vegueries, i per tant començaré explicant en què es basa el recurs, que té molt a veure, amb el que jo crec de les vegueries. El text estatutari és molt ambigu, i no defineix ni que són, ni que han de ser les vegueries, motiu pel qual es pot interpretar que aquestes entitats substitueixen la divisió provincial amb totes les seves conseqüències, i aquestes conseqüències, no afecten només Catalunya, si no que afecten el conjunt d’Espanya: per exemple, les províncies constitueixen la divisió electoral i administrativa d’Espanya, i evidentment la seva modificació per part de la Generalitat alteraria, per exemple, el pes electoral de Catalunya, o la divisió administrativa de l’Estat, i no diem que això no es pugui fer, si no que a qui li correspon fer-ho no és a la Generalitat.

Del text estatutari se’n poden desprendre altes intencions, como ara que les vegueries substitueixen les províncies, però només les substitueixen no les modifiquen, o com ara que les vegueries constitueixen una nova divisió territorial exclusivament catalana. Ambdues possibilitats cabrien perfectament en el marc constitucional, altra cosa és, i ha de ser el nucli del debat sobre les vegueries, quin és el paper institucional que adopten les vegueries.

Estic particularment convençut, que les vegueries poden i han de constituir una nova entitat destinada a millorar la gestió d’allò públic en el territori, i per aquest motiu, és fonamental que el seu disseny respongui a criteris d’eficàcia administrativa i territorial i no a criteris estrictament polítics. Tampoc no estic disposat a acceptar sumar les vegueries al conjunt d’entitats locals: ajuntaments, consells comarcals, mancomunitats, delegacions territorials del Govern, i Diputacions, amb les seves respectives representacions polítiques.

És, doncs, en aquest darrer sentit, que el debat de les vegueries i de l’ordenació territorial de Catalunya, ha de servir precisament per ordenar l’administració pública catalana, i no per afegir més càrrega administrativa ni institucional, a la ja de per sí, pesada i complexa administració.

Al final, la clau està en abordar la ordenació territorial des d’un punt de vista de eficàcia, eficiència, i modernitat de l’Administració del s.XXI. Qui en aquest debat hi cerqui justificacions exclusivament històriques o identitàries, corre el risc de prendre-hi mal.

Una nova experiència

El proper 21 de setembre, el Ple de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, debatrà l’estat de la ciutat. Com a portaveu del Grup Municipal del Partit Popular de Catalunya, a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, tinc força clara quina ha de ser la línia de la nostra intervenció, tot i això, hem cregut interessant escoltar opinions sobre l’estat de la ciutat d’altres vilanovins i vilanovines, i per aquest motiu hem obert un “esdeveniment”, en el grup del Facebook, http://www.facebook.com/home.php?#/group.php?gid=148951070240&ref=ts per tal que qui vulgui, pugui donar la seva opinió.

L’esdeveniment, és  http://www.facebook.com/home.php?#/event.php?eid=162273589516  i només cal escriure al mur, allò que considereu rellevant de l’estat de la ciutat, i que considereu que mereix ser debatut al Ple de l’Ajuntament. Ens agradaria molt comptar amb la vostra opinió, i poder-la traslladar al conjunt de la ciutadania a través del Ple.

Només un requisit, cal estar donat d’alta al Facebook, per poder opinar, però tot i això, si no us hi voleu d’alta, podeu aportar els vostres comentaris, a través d’aquest bloc.

Us encoratjo a participar en aquesta nova experiència participativa que les noves tecnologies posen a l’abast de tothom.

Agost polític

Personalment, aquest mes d’agost ha estat el pitjor de la meva vida, per tant, des del punt de vista personal, prefereixo passar pàgina, i anar directament a comentar alguna de les notícies polítiques que han anat sorgint al llarg d’aquest mes, i en aquest sentit, crec que dues sobresurten sobre les altres: la polèmica sobre l’inexistent sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut de Catalunya, i l’anunci de la pujada d’impostos per combatre la crisi.

 

En relació a les típiques declaracions d’estiu, que semblen més adreçades a la recerca d’una notorietat, que durant l’exercici polític no tenen, sobresurten les que han fet referència a la sentència del Constitucional sobre l’Estatut. No, no, no es que és que el Constitucional hagi dictat ja la sentència, que ja seria hora, si no que hi ha qui viu políticament de l’especulació permanent. Ens hem passat els tres darrers anys especulant sobre el nou finançament autonòmic, i ara que el tenim sobre la taula, ja pràcticament l’hem oblidat, serà per què a algú li interessa oblidar-lo ràpidament, no fora cas que se’ls veies el llautó; probablement per això la Ministra Salgado va triar ple mes d’agost per comparèixer al Congrés per explicar que les comunitats, Catalunya també, hauran de retornar aquest any més de 6.000 milions d’euros a l’Estat. D’entre les declaracions sobre la sentència, amb quedo amb aquella que diu que en el cas que la sentència fora d’inconstitucionalitat, s’hauria de renegociar el pacte polític entre Catalunya i Espanya, per sortejar la sentència: vaja tot un exemple de respecte a l’Estat de Dret.

 

A propòsit de la visita de la Ministra Salgado al Congrés i després d’algunes elucubracions del President ZP, entre anunci i anunci de Lanzarote, deixa caure la propera pujada d’impostos, no sap ben be, ni com, ni quan, ni quant, però pujada d’impostos a la vista, sota l’argument de les necessitats recaptatòries de l’Estat per fer front a la crisi. El que passa és que no va concretar prou, no es referia a la crisi que patim els ciutadans, si no a la crisi del Govern, que després de dilapidar milers de milions d’euros, es troben en la necessitat imperiosa de recaptar més diners per poder pagar les promeses. El problema és que si s’incrementen els impostos a ciutadans i empreses, aquests tindran menys possibilitats d’invertir o de consumir, i això acabarà accentuant la situació de crisi.

 

Sempre ens queda una solució: si no ens agrada la pujada d’impostos que ens aplicarà el Govern, sempre podrem intentar renegociar el pacte polític entre els ciutadans i el Govern, per intentar evitar-la, oi Sr. Mas?

A Vilanova, no cuidem les empreses.

Fa forces anys, va caure a les meves mans un llibre que es titulava “La funció social de les empreses”, que d’alguna manera, posava de relleu que les empreses, a part de l’objectiu propi de generar rendiments per a aquells qui arriscaven, compleixen també un objectiu social. I així és: en aquests temps que corren ens escandalitzem quan sentim les xifres d’atur, per què tots coneixem el drama de les persones que es troben en aquesta situació, però potser pocs parem atenció que els treballadors, i els aturats ho són, per què hi ha empreses que generen llocs de treball quan van bé, i que generen aturats quan van malament. Val a dir, que el concepte que avui comença a estendre’s ràpidament de la responsabilitat social de les empreses, era en aquell moment, absolutament desconegut.

 

No demanaré per a les empreses la mateixa sensibilitat que per als treballadors, però sí que crec que val la pena, tenir en compte quines són les seves funcions en la nostra societat, i per tant, ser una mica més sensibles envers aquestes entitats, que sí, sota l’objectiu particular d’obtenir beneficis (encara que moltes petites empreses s’han generat amb l’únic objectiu de l’autoocupació per als seus propietaris), també generen llocs de treball.

 

I això a “cuento” de què ve? Doncs, per què crec que a la nostra ciutat, no es cuiden massa bé aquestes entitats, i moltes vegades, massa vegades, els polítics prenem decisions sense tenir en compte les afectacions a les empreses, encara que després els exigirem que generin llocs de treball.

 

No criticaré que es facin obres a la ciutat, però sí que he de criticar que es facin sense tenir en compte les afectacions que generen a les empreses. És el cas de la Rambla de la Pau, que en el darrer any ha estat objecte per dues vegades de les intervencions municipals amb les afectacions corresponents als establiments comercials que allà s’hi ubiquen. És clar que amb la intervenció millorà l’espai urbà, i es clar que serà una millora per als establiments, però repeteixo: serà. I per que arribi a ser, les empreses haurien de sobreviure. Prendre la decisió de no obrir el tram alt de la Rambla de la Pau, fins al 15 d’agost, significa condemnar, una sèrie de petits establiments, a perdre les oportunitats dels millors dies de l’any, però també molt probablement, significarà una condemna a l’atur d’alguns treballadors, i potser fins i tot d’algun petit empresari.

 

Aquest només és un exemple, però com aquest malauradament n’hi ha masses, i no només fruit de la realització d’obres. Després diran, i amb raó, que som els polítics els que generem problemes, en lloc d’intentar conciliar els interessos de la ciutat i dels ciutadans.

Gràcies

Divendres passat, vaig ser escollit com a President Local del Partit Popular de Catalunya, a Vilanova i la Geltrú, i si bé és cert que fa quinze anys que vaig ser escollit per primera vegada, ser-ho altra vegada i per unanimitat, no només m’omple de satisfacció, si no també de responsabilitat.

 

Fa quinze anys, el Partit Popular de Vilanova i la Geltrú teníem reptes importants, com era assolir una representació municipal que se’ns havia negat reiteradament, amb una única excepció l’any 1983. Ho varem aconseguir i varem obtenir dos regidors que hem anat mantenint en les darreres tres cites electorals.

 

Ara continuem tenint reptes tant o més importants, que fa quinze anys, i vull que el Partit Popular de Vilanova i la Geltrú doni un salt quantitatiu. Són necessàries més implicacions, més idees, més debats i més persones que ens permetin oferir un projecte de ciutat més il·lusionador i menys resignat; un projecte qualitativament més atractiu que a la ciutat li permeti afrontar el futur amb el lideratge necessari, però també situï el Partit Popular en un graó més alt del que avui ens trobem a Vilanova i la Geltrú.

 

I això, ho hem de fer amb totes aquelles persones que ja fa anys que ens recolzen, però també amb aquells que dia rere dia, s’afegeixen al nostre projecte, i els que, de ben segur, s’aniran afegint. Em sento amb la responsabilitat de continuar empenyent el Partit Popular més amunt i amb més responsabilitats col·lectives.

 

Espero poder contar també amb el recolzament de tots aquells vilanovins i vilanovines que creguin que la nostra ciutat pot sortir de la resignació perpètua en la que els darrers governs municipals ens han situat.

La política neocoM, a propòsit de la incineradora de Sitges

Davant d’aquells que afirmen l’esgotament d’uns suposats models polítics neoliberals o neocon, crec no estar massa allunyat de la realitat si afirmo que estem davant la implantació d’un nou model polític que he vingut a nomenar, neocoM.

 Aquest nou model es basa en quatre o cinc premisses fonamentals que són les que orienten tota política:

            Primera: tothom ho fa malament, menys jo.

            Segona: quan estic a la oposició, no deixo fer; quan estic al govern, no faig.

            Tercera: he d’incrementar els impostos: no servirà per resoldre rés, però incrementaré els ingressos, i

            Quarta: quan arribem a una situació límit, farem allò que havíem promès que no faríem mai.

Encara n’hi ha una cinquena, que és útil quan, tot i aplicant les premisses anteriors les coses no surten bé i els ciutadans es queixen: si les coses surten malament, la culpa sempre serà del Partit Popular.

També ens podem fixar que aquest nou model està molt relacionat amb les noves cultures, i amb, l’ara perseguida cultura del no. Podem posar exemples: hi havia qui sempre s’havia negat a la construcció de dessalinitzadores, i també als transvasaments (ara coneguts com connexions puntuals) fins que van arribar al Govern, que van començar a construir dessalinitzadores, i per què va ploure, que si no, també fan (que l’acabaran fent) el tant maleït transvasament (ui, perdó: connexió puntual) de l’Ebre; els mateixos també renegaven de la interconnexió elèctrica amb França, i tot i estar el Govern, es manifestaven contra els acords del propi Govern; la incineració de residus (ara dita, valorització energètica) també ha estat perseguida, fins ara que es col·lapsen les instal·lacions i cal trobar solucions; permeteu-me encara un darrer exemple: des de que tenim un Conseller de participació ciutadana, mai la participació electoral a Catalunya havia estat tant baixa.

Doncs bé, els màxims exponents d’aquesta nova política neocoM, i que no volien incineradores de residus, divideixen Catalunya en zones en les que diuen: cal construir els equipaments de tractament necessaris, per tal que gestionin els seus propis residus. Una d’aquestes zones és l’àmbit de l’àrea metropolitana de Barcelona (concretament la denominada àmbit 1.3), i una altra és el Penedès i el Garraf (denominat àmbit 1.1). Doncs en aquest pla és diu que a l’àmbit 1.3, es necessària la construcció d’una incineradora, i ho comparteixo, per què no hi ha infraestructures suficients per a donar sortida als residus que es generaran en un termini d’any i mig. Altra cosa és, que a l’hora de la veritat, plantegin la construcció de l’equipament a l’àmbit 1.1, és a dir, al terme municipal de Sitges.

 Doncs no, aquí no ens hi trobaran.

Les “ambaixadetes” d’en Carod.

Aquesta setmana ha tornat a ser notícia el vicepresident de la Generalitat i els seus deliris identitaris. Dia que passa, dia que contínua utilitzant els diners dels nostres impostos per fer un servei a un estat que només existeix en el seu particular imaginari, i amb el vist-i-plau d’un President de la Generalitat, quins complexes el duen a beneir la obertura d’ambaixadetes arreu del món.

 A Paris, London (per allò del Josep Lluis), Berlín, New York i Buenos Aires, s’hi afegeix ara, Mexico DF, amb un cost anual d’uns “insignificants” dos milions dos cents mil euros, més els gens menyspreables sous, dietes i indemnitzacions dels delegats i personal a càrrec d’aquestes delegacions. L’objectiu de les delegacions, segons resa el decret que n’empara la seva creació, és establir relacions bilaterals amb altres estats, òbviament, i aquí està la gràcia, pontejant la diplomàcia espanyola, a la qual per cert qualsevol català s’hi haurà d’adreçar, exactament igual que abans si té cap mena de problema en cap d’aquests països.

 Aleshores, quina utilitat tenen aquestes delegacions? Alguns diran que col·locar amics, altres que germans, i pot ser no els faltarà la raó, però aquesta no deixa de ser l’anècdota, doncs la utilitat real és la de la satisfacció personal d’aquells que desitgen tenir un estatus que no els correspon. Els diners públics (els nostres diners, els diners de tots) però, no haurien d’estar per satisfer desitjos ni deliris personals, si no que haurien d’estar al servei dels ciutadans.

 Altra cosa són, i no ho discuteixo, les 35 oficines comercials de la Generalitat arreu del món, per tal de promoure l’expansió internacional d’empreses catalanes o l’atracció d’inversions a Catalunya (moltes menys de les que ens agradarien), que en alguns casos, fins i tot, aprofiten recursos en ubicar-se en dependències compartides amb consolats o ambaixades espanyoles. I és en aquest àmbit, i només en aquest àmbit, que algunes altres comunitats espanyoles tenen també alguna (en cap cas 35) oficina comercial arreu del món.

 Però acabo la setmana amb el mal d’estómac que em produeix saber que en una altre àrea que depèn del mateix vicepresident Carod, precisament en la de cooperació, s’estan malmeten recursos públics. Després de que l’Almax hagi fet el seu efecte, us en faré cinc cèntims.

Més o menys bonificacions a l’autopista.

Aquest article ha estat publicat al Diari de Vilanova, el dia 5/6/2009.

Llegeixo amb certa sorpresa l’entrevista realitzada pel Diari de Vilanova al Director General d’AUCAT, Sr. Gimenez, i les declaracions en el sentit de què l’empresa concessionària de l’autopista del Garraf, estaria disposada a implantar noves bonificacions per fer menys costós el peatge als habitants del Garraf. Al respecte, crec necessari fer alguns comentaris, ja que en el marc del grup de peatges creat pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques hi ha una comissió específica en la que estudiem una possible reforma del sistema de peatges, i cap de les propostes que estan damunt la taula apunten en la direcció que anuncia el Sr. Gimenez.

 Cal esmentar, com apunta el Director General, que la decisió entorn als peatges correspon al Govern de la Generalitat, i no a l’empresa concessionària, la qual es compensada per la Generalitat per les afectacions que els pugui generar les modificacions de les tarifes. Òbviament, les empreses concessionàries participen amb llur experiència en la presa de decisions, però aquesta participació no és determinant.

Les línies de treball que van ser debatudes en la darrera reunió de la comissió específica del grup de peatges del molt recentment passat mes de maig, no anava precisament en la línia que en la seva entrevista apuntava el Sr. Gimenez. Tot al contrari, la proposta que el Departament de Política Territorial i Obres Públiques, de la mà de l’Autoritat del Transport Metropolità va posar sobre la taula, perjudicaria i molt els usuaris d’aquesta autopista de la nostra comarca, doncs, en lloc de pensar en noves bonificacions, s’està proposant homogeneïtzar les bonificacions en l’entorn de l’àrea metropolitana, i això significaria, que si bé ara, la bonificació arriba al 50% als usuaris que passin més de vuit vegades al mes per les barreres del peatge, s’hauria de tendir a incrementar a més de setze passades, i amb una bonificació màxima del 20% i encara més, també hi ha sobre la taula una proposta per encarir el peatge, un 5% durant les hores punta. Tampoc no vaig veure que cap representant d’Abertis s’oposés a aquestes mesures, com sí que vaig tenir la oportunitat de fer-ho en representació del Partit Popular de Catalunya.

Estic perfectament d’acord amb la necessitat d’una certa homogeneïtzació dels peatges de l’entorn metropolità, però és imprescindible que aquesta homogeneïtzació es realitzi en base al preu per quilòmetre que es paga en cada barrera. Podríem estar d’acord en que les bonificacions màximes fossin del 20%, sempre i quan la base sobre la que s’aplica sigui equivalent en uns i altres peatges, ara bé si aquesta base és diferent com sembla ser que continuarà sent, no veig la necessitat d’homogeneïtzar les bonificacions, que no farien rés més que perjudicar encara més els habitants d’aquesta comarca.

Per cert, no puc deixar de recordar amb certa nostàlgia aquells que es manifestaven exigint la Catalunya lliure de peatges o que organitzaven pitades de protesta a les barreres, segurament ara estaran ocupats, des de càrrecs del Govern, en veure com ens poden pujar els peatges, i deuen passar per les barreres en el cotxe oficial.

FELIPE GONZALEZ Y LA ENERGIA NUCLEAR (Y II)

Ante el cambio climático, como reto global, Felipe Gonzalez puso en evidencia la doble dependencia española en materia energética: la dependencia de los combustibles fósiles, y la dependencia de proveedores de combustibles, con los problemas que ambas dependencias conllevan, la primera con la generación de gases de efecto invernadero, y la segunda con la dependencia externa, en muchos casos, de países con situaciones geopolíticas cuando menos complicadas.

 

Ante ésta situación apostó, y comparto la apuesta, por una mayor conectividad energética de España, y con asegurar mayores niveles de generación autónoma, y en este sentido apostó por considerar la energía nuclear en el mix energético español. A pesar de esta rotunda afirmación, siguió con mayor cautela en la defensa de la reapertura del debate nuclear, sabedor del rechazo de la opinión pública, en el cual quizá él mismo tuvo mucho que ver durante su mandato, y defendió el debate científico y sereno.

 

El ex Presidente, que durante su mandato implantó la moratoria nuclear en España, afirmó que los dos elementos que le llevaron a tal decisión fueron la seguridad de las instalaciones nucleares, y el problema de los residuos radioactivos, y que a día de hoy, estos problemas ya no son tales, ya que la seguridad de las centrales nucleares de última generación ha dejado de ser un problema, y que el 90% de los residuos generados es tratable para eliminar su radioactividad.

 

Contrasta ésta opinión con la del actual Presidente del Gobierno, que a pesar de haber manifestado su militancia antinuclear, debe tomar una decisión en las próximas semanas sobre la central nuclear de Santa Maria de Garoña, en Burgos, y todo apunta a que consistirá en prorrogar diez años más la vida útil de ésta y otras centrales operativas en España, precisamente alargando con ello el riesgo que ofrecen, al tratarse de centrales con más de 20 y 25 años de antigüedad, y prorrogando el debate sobre el futuro energético de España.

 

Oportuna me pareció la opinión de Felipe Gonzalez, sobre el idolatrado luchador contra el cambio climático, Al Gore. Felipe Gonzalez reconoció que Al Gore, solo se preocupó del cambio climático una vez dejó de ser vicepresidente de los Estados Unidos, ya que durante su mandato, no sólo no se adhirió a los protocolos de Kyoto, si no que redujo los recursos públicos.