El hàmster, el gos i altre fauna urbana.

El hàmster.

Després que a final de curs, els nens ens haguessin portat una quantitat indecent d’excel·lents i notables, tenint en compte que jo amb conformava amb sufis justets, els hi devíem una mena de recompensa. Doncs ja ha arribat: hem comprat un dúplex a la rambla de Vilanova.

 

El dúplex té un únic habitant i li diem Bart, ell encara no ho deu saber per què no ens fa gaire cas, més aviat gens. Té quatre potes i un graciós bigotet. A la primera mitja hora de portar-lo per la rambla sota l’admiració de tots els nens que passaven pel costat, jo ja l’hagués portat a les urgències veterinàries, després que caigués d’esquena del sostre del dúplex fins a la planta baixa, però sembla que deu formar part de la gràcia que li fa als nens.

 

Li varem presentar tota la família, el que vol dir sotmetre’l a una mena de tortura important, qui més qui menys el va potinejar, fins al punt que avui gairebé ni ha sortit de la seva habitació. Veurem com són els propers dies i com resisteix les dures proves de resistència i subsistència a que el sotmeten els nens.

 

El gos.

En un altre ordre de coses, ja coneixia que hi ha dos tipus d’amos de gossos: els responsables i els irresponsables. D’aquests darrers en tenia coneixement quan, ja fa uns quants anys vaig preguntar quantes sancions s’havien imposat a propietaris de gossos per no recollir les caquetes del carrer, i em van contestar que cap, i que els propietaris dels gossos que no recullen les caquetes solen ser agressius. Doncs avui, ho hem pogut comprovar: mentre carregava la família al cotxe a la porta del garatge, un gos s’ha aturat a la porta i ha deixat anar una reguerada que ha inundat tota la acera (per a mi que el gos deuria tenir incontinència urinària i se li ha arreglat de cop) sota la impertèrrita mirada de l’amo que almenys el duia lligat, encara que després m’ha quedat el dubte de si era el gos, el que duia lligat l’amo.

 

Se m’ha acudit cridar-li l’atenció sobre la merderada que havia deixat el gos, i una mica més i ens mossega, no el gos, l’amo. Bàsicament m’ha etzibat que si no m’agradaven els pixums del gos, agafés un cubell i un motxo i ho netegés jo, o que si no m’agraden els gossos me n’anés a viure a la muntanya, i que quina culpa tenia ell si el gos havia triat la porta del meu garatge. Davant la incredulitat del que anava sentint, ell mateix m’ha desafiat que li digués a la policia local que en aquell mateix moment passava per allà. Fent malabarismes amb els peus per no mullar-me, allà l’he deixat, amb la policia identificant-lo a ell i al gos.

 

Altre fauna urbana.

Dit sigui amb tots els respectes. Dinant a una terrassa del passeig marítim de Vilanova, hem tingut la oportunitat que ens oferissin tota mena d’articles d’aquells presents a les zones turístiques més preuades del món: dos venedors de rellotges de luxe, falsos, es clar; tres venedors de diferents orígens i nacionalitats, de música i vídeos, amb les darreres estrenes a la mà; una cantautora amb guitarra a la mà que no agradava gens el meu fill petit; un acordeonista que tenia pressa per canviar de terrassa, deuríem fer cara de donar poques propines; “el paki de les roses” conegut a tots els restaurants de Vilanova, per la capacitat que té de passar per tots ells, migdia i nit, i que fins i tot, té un grup d’admiradors al facebook, i finalment una senegalesa carregada de bijuteria variada, exòtica i estiuenca.

 

Poc m’hagués imaginat que un dinar a una terrassa de Vilanova, pogués anar tant carregat de distracció, exotisme i oportunitats per tots aquells que intenten fer l’agost, ja al juliol.

 

Que tingueu una bona setmana.

AVE: SEGLE XXI?

A les 13’45 em presento amb dos companys Diputats, a les taquilles de Renfe d’Atocha, per canviar el bitllet que teníem pel tren de les 16’00, pel tren de les 14’30. Cap problema: canvien un bitllet, canvien el segon bitllet, i quan anaven a canviar-me el meu bitllet “cau el sistema”, vaja que es pengen els ordinadors. Després d’infructuosos intents, m’indiquen que m’adreci al supervisor del tren per tal que m’autoritzi a viatjar en el tren de les 14’30, junt amb el meus companys, que havien aconseguit canviar el bitllet.

Ens presentem al supervisor explicant-li el problema, i ens diu que “cap problema”, que l’acompanyem que procedirà a anul•lar el bitllet del tren de les 16’00. Però, és clar, amb el “sistema caigut” no es pot anul•lar el bitllet. Ens diu que comprem un altre bitllet, però no ho podem fer al “Centro de atención al viajero”, per què el sistema està caigut. Encara ens ofereix una altre solució: “Comprim el bitllet a mí, en el tren”, hi accedeixo per a la qual cosa li trec la tarja de RENFE (ni Visa, ni Amex, ni rés, tarja directa de RENFE), i m’indica que no pot ser, que només pot cobrar en efectiu. Desprès del cabreig que li manifesto, i d’exigir un justificant conforme, RENFE, no em pot cobrar un bitllet amb una tarja RENFE, ens gratem les butxaques i paguem el bitllet en efectiu.

Ja en el tren i de camí, el supervisor ens indica que telefònicament, ha comentat el cas amb l’estació de Barcelona, i que ja han procedir a anul•lar l’altre bitllet, i que a l’estació de Sants ens esperaven per abonar-nos el bitllet. Només baixar del tren, ja ens esperava una noia que em demanava que li signés un rebut per l’abonament del bitllet, al que li varem respondre que hi havia un problema, i és que jo amb més motius que el supervisor del tren, només podia acceptar efectiu.

Després de forces anades i vingudes, trucades a superiors, esperes i consultes, intenten convèncer-nos que el seu procedir és correcte, sense tenir en compte, que el “pollastre” s’ha generat per culpa del “seu sistema que s’ha caigut”, això no ho acabaven d’entendre. Excepcionalment accepten fer-nos la devolució en efectiu, d’una quantitat molt inferior a la que ja havíem pagat, la qual cosa acceptem fent constar la nostra disconformitat i la remissió a una reclamació que presentarem.

Quan ens adrecem a una nova persona per que ens fes efectiva la devolució, li expliquen breument la seva versió del cas. Jo li demano, si té 30 segons, per tal que li expliqui la meva versió, que òbviament, començava amb la ditxosa “caiguda del sistema”. En menys dels 30 segons, ens respon que tot plegat li sembla inaudit, assumeix totes les responsabilitats i ens retorna integrament i en efectiu l’import del bitllet abonat al supervisor del tren. Interrogat sobre el seu càrrec i el seu nom, resulta ser el Cap d’Estació de Sants, anomenat Sr. Aznar.

Moltes gràcies Sr. Aznar, per la seva comprensió i la seva diligencia en la resolució dels problemes dels viatgers.

Estic convençut de que es tracta només d’una anècdota, uso sovint l’AVE, i el servei acostuma a ser bo, molt bo. Però crec imprescindible que a més dels protocols d’actuació que segur que guien l’actuació del personal, els haurien de dotar de la capacitat resolutòria suficient, per saber actuar quan una de les premisses principals falla, com en aquest cas, va fallar el sistema informàtic.

L’escó que balla.

La jornada electoral ha transcorregut amb normalitat, tot i això, l’ombra del 14 de març de 2004, torna a aparèixer en comprovar les cues que es formen en algunes taules electorals.

Al vespre, em desplaço a Barcelona, a l’hotel on tenim previst fer el seguiment electoral, junt amb el President i la candidata: cares llargues, les “israelites” que es farien públiques a les 20h. ens auguraven una nova derrota, si bé amb un increment d’escons. Amb les primeres dades reals es confirma la victòria del PSOE, tot i que molt més abultada del que al final acabarà sent.

A Catalunya, set diputats, millorem el resultat però no es considera suficient: obtenim representació a Lleida, però no a Girona, i no pugem a Barcelona. A mesura que avança la nit apareix un nou escó per Barcelona, el de l’Antonio Gallego, que estava amb nosaltres. Satisfacció general, però prudència ja que es molt just.

A mesura que avança la nit, l’escó es consolida respecte el segon d’Iniciativa, però s’apropa perillosament el setè de CiU. A més del 90% escrutat, CiU es fa amb l’escó en joc, fins al 99% que en un determinat moment torna al PP. Al 99’84% de l’escrutini l’escó és al sac de CiU, i el saldo de les poques taules que queden ens fan preveure que perdem l’escó per una cinquantena de vots (al final van resultar ser 73). Tanquem els ordinadors, són ja les 3h. de la matinada.

Caldrà esperar l’escrutini dels residents a l’estranger per saber si encara hi ha alguna possibilitat de recuperar l’escó que balla.

Reflexió

Avui, jornada de reflexió, aprofito per acompanyar el Marc al futbol. Avui toca, Sant Pere de Riudebitlles, on trobem un dels pocs camps de terra que encara deuen quedar, doncs ja la majoria han optat per la gespa artificial. La sequera que patim es fa més evident aquí, on s’aixeca una polseguera considerable. 

Com els passa massa habitualment, han començat guanyant a la primera part per acabar perdent al final. Ja sabíem al començament de la temporada que l’equip no seria tant competitiu com l’anterior on van acabar segons a la lliga benjamí, però potser esperàvem una mica més de sort. 

 Mentre escric aquest post, estic veient l’Espanyol que avui juga amb el Real Madrid. Acaba de marcar l’Espanyol, espero que el partit no acabi també com el del Marc, es a dir, perdent a la segona part. 

Demà veurem el resultat de tot el treball i esforços dels darrers mesos. L’any 1977, quan només tenia tretze anys, vaig fer que els pares m’acompanyessin a un local fosc del costat de casa, on hi havia un col·legi electoral, per veure el recompte de vots de les primeres eleccions democràtiques que vivia. Fa uns anys, ja vaig perdre aquest hàbit, i és que en presidir la Junta Local em tocava fer d’amfitrió al local on els apoderats del partit ens porten les actes i on tancàvem les llargues jornades electorals. Demà em toca anar a seguir el recompte a Barcelona, amb la resta de la direcció del partit. Això no em privarà però de poder estar durant el dia donant tombs pels col·legis electorals a visitar els apoderats i a dinar amb ells. 

Acaba d’empatar el Madrid, i encara no ha acabat la segona part. Ja veurem com acaba … el partit, i les eleccions, que a priori també es presenten empatades. 

De visita al Mare Nostrum

No, no me’n he anat de creuer, tot i que ganes no me’n falten. Ahir en el decurs dels nombrosos actes de campanya vaig acompanyar la nostra candidata, Dolors Nadal, a una d’aquelles visites que satisfà un enginyer: el supercomputador “Mare Nostrum”. 

A l’actualitat, Catalunya i Espanya, disposa d’una única gran infraestructura internacional de recerca, i una segona en construcció, es tracta, respectivament, d’aquest superordinador i del sincrotró que s’està construint a Cerdanyola. Ambdues infraestructures van ser projectades i situades a Catalunya, pel govern del Partit Popular. 

En un contrast entre el patrimoni arquitectònic històric i un dels computadors més potents del món, es desenvolupa una visita marcada pel interès artístic que desperta l’espai entre els periodistes. Les dades que ens ofereixen els amfitrions, no només desperten el nostre interès, si no que ens deixa boca badats: tanta tecnologia per a predir el futur en un indret centenari que evoca el passat. 

No és un indret públic, però recomano a qui en tingui la oportunitat, que faci la visita, i no desaprofiti la ocasió: deixa empremta.