Després de varis intents, avui hem aconseguit per fi un parell d’entrades per veure en 3D (imatge estereoscòpica, per dir les coses pel seu nom) la superproducció de l’any (passat) i la més taquillera pel·lícula del mes (també passat) que prometia grans emocions.
Pel que fa a l’argument, poques novetats: a la conquesta d’un nou planeta, ara Pandora, i els seus recursos, i la clàssica lluita amb els també clàssics indígenes alienígenes. Magnífiques, això sí, les imatges dels presumptes espais naturals del planeta, probablement realçades per l’efecte estereoscòpic. Poca cosa més a dir sobre l’argument que té més aviat poc d’interessant. Ara bé, tampoc cal que ens enganyem, és una pel·lícula distreta que entretén, la qual cosa és apropiada per aquests dies festius, i pot ser per això és explicable la gran expectació que ha aixecat.
Pel que fa a les imatges 3D, i la nova tecnologia que ha de revolucionar el mon del cinema i la televisió, em fa la impressió que encara haurem d’esperar. Si bé es nota una millora, pot ser notable, respecte d’altres intents d’implantar aquestes imatges més realistes, no em dona la impressió que estiguem davant la tecnologia definitiva, ni molt menys davant la tecnologia que podria permetre’n la popularització amb noves televisions per a ús domèstic, com sembla ser que és la raó última d’aquesta superproducció cinematogràfica.
En fi, que si teniu interès en entretenir-vos una bona estona, veien unes boniques imatges i escenes naturals i exòtiques, que probablement a la realitat no existeixin, Avatar és una bona opció.
Sense cap mena de dubtes, que quan algú vol anar al cinema desitjaria anar a veure alguna pel·lícula, que, almenys d’entrada, li cridés com a mínim l’atenció. Amb aquesta afirmació reconec que no he anat massa predisposat a visionar aquest film, però sempre pots esperar una sorpresa, com, en el seu dia va ser “El laberinto del Fauno”, del qual no n’esperava rés de bo i em va sorprendre molt positivament, amés amb una molt bona interpretació del vilanoví Sergi López. En qualsevol cas, els desitjos dels fills sempre s’acaben imposant als somnis dels pares.
Polèmica versió cinematogràfica de la, per a mi, millor obra de Dan Brown, autor del Código Da Vinci. Certament, aquesta darrera va significar el salt a la fama de l’escriptor, i és una bona obra, al marge de les consideracions religioses, o potser més aviat científiques, que calgui fer.
És una obsessió malaltissa l’argument dels alienígenes que volen destruir el planeta terra. Aquesta és una més, de fet la segona entrega, de tantes pel·lícules amb el mateix argument. Els alienígenes són vehicles de tot tipus, cotxes, camions, avions, motos, que es transformen en éssers vius que per a ser destruïts necessiten molt de “soroll”.
No és gens freqüent que anem al cinema dos caps de setmana seguits, però així ha estat. Ahir se’ns van presentar per sorpresa a casa dos amics, el Javier i l’Anna, i també l’oportunitat d’anar al cinema a veure el que volguéssim, es a dir, no necessariament una pel·lícula de nens, i això si que és tota una novetat. Varem triar La Guerra de Charlie Wilson, estrenada ahir mateix, i no ens va decebre: pel·lícula ben executada, distreta i amb un bon argument.