Sense cap mena de dubtes, que quan algú vol anar al cinema desitjaria anar a veure alguna pel·lícula, que, almenys d’entrada, li cridés com a mínim l’atenció. Amb aquesta afirmació reconec que no he anat massa predisposat a visionar aquest film, però sempre pots esperar una sorpresa, com, en el seu dia va ser “El laberinto del Fauno”, del qual no n’esperava rés de bo i em va sorprendre molt positivament, amés amb una molt bona interpretació del vilanoví Sergi López. En qualsevol cas, els desitjos dels fills sempre s’acaben imposant als somnis dels pares.
No és el cas, District 9, probablement, és una bona pel·lícula, fins al punt que el format de documental, pot arribar a confondre sobre la veracitat dels fets, que evidentment no tenen rés de veraços, però el cert és que els efectes, són bons. No s’escapa de ser una pel·lícula més d’al·lienígenes. El format, però, confon, i la història t’introdueix en el tema, quasi com si fora verídic, i pateixes com si en fossis el protagonista.
Acaba sent una pel·lícula distreta, i per tant compleix l’objectiu, de permetre un aïllament de la vida real, allò que esperes de qualsevol moment d’oci, i més si tenim en compte, que sembla que l’apujada d’impostos que ha aprovat avui el Govern, ha arribat ja al cinema anticipadament. No encara, a les crispetes que continuen sent tant cares com abans, i probablement, menys que demà.
El protagonista passa de lluitar contra els al·lienígenes des d’un perfil molt baix, que acaba convertint-se en un d’ells amb tota mena d’invents, més propis de qualsevol altre segle, que no pas l’actual.
Tant se fa. Els clàssics al·lienígenes que pretenen distreure’ns una estona, sense massa encert, al marge del format, tipus documental que és el que marca la diferència.
Prescindible.
Polèmica versió cinematogràfica de la, per a mi, millor obra de Dan Brown, autor del Código Da Vinci. Certament, aquesta darrera va significar el salt a la fama de l’escriptor, i és una bona obra, al marge de les consideracions religioses, o potser més aviat científiques, que calgui fer.
És una obsessió malaltissa l’argument dels alienígenes que volen destruir el planeta terra. Aquesta és una més, de fet la segona entrega, de tantes pel·lícules amb el mateix argument. Els alienígenes són vehicles de tot tipus, cotxes, camions, avions, motos, que es transformen en éssers vius que per a ser destruïts necessiten molt de “soroll”.
No és gens freqüent que anem al cinema dos caps de setmana seguits, però així ha estat. Ahir se’ns van presentar per sorpresa a casa dos amics, el Javier i l’Anna, i també l’oportunitat d’anar al cinema a veure el que volguéssim, es a dir, no necessariament una pel·lícula de nens, i això si que és tota una novetat. Varem triar La Guerra de Charlie Wilson, estrenada ahir mateix, i no ens va decebre: pel·lícula ben executada, distreta i amb un bon argument.