Lee Kuan Yew (I)

Lee Kuan Yew fou primer ministre de Singapur entre els anys 1959 i 1990. Singapur és una ciutat-estat del sud-est asiàtic que avui es caracteritza per la seva vigorositat econòmica.

 

I què li importa Lee Kuan Yew o Singapur al Santi? Doncs, la veritat, no ho sé. La Cambra de Comerç de Singapur va decidir editar les memòries de Lee Kuan Yew i la història de Singapur vista per ell, per a qui li pogués interessar, i la Cambra de Comerç de Barcelona, va decidir editar-la en castellà. Com sigui que han estat tant amables de fer-me’n arribar els dos toms de què consta aquesta obra, m’ha cridat l’atenció conèixer la evolució d’aquesta ciutat-estat, paradigma de les noves economies emergents asiàtiques. Doncs ara, us vull fer partícips de les meves impressions d’aquest líder, almenys per a mi, desconegut, d’aquell país, també per a mi, desconegut. Això sí, com es tracta d’una lectura capriciosa, la llegiré i n’escriuré per fascicles, i per tant esperaré a acabar la lectura completa, per a fer un judici de valor, tot i que, com podreu comprovar en aquests primers paràgrafs se’n podria treure molt de suc.

 

Lee Kuan Yew, és fill de descendents xinesos afincats a Singapur, i encara que no ho reconegui tal qual és, segurament, molt ben situats econòmicament. Mentre Singapur, com a regió de Malàisia, i abans de la ocupació japonesa, era colònia britànica, Lee Kuan Yew, va tenir la oportunitat, segurament per mèrits propis, d’estudiar a les millors escoles anglòfones de Singapur. De jove, i ja durant la ocupació japonesa de la segona guerra mundial, Lee Kuan Yew, sobrevisqué amb relativa tranquil·litat, fins i tot, dedicant-se a fabricar casolanament i comercialitzar alguns productes escassos en aquelles condicions.

 

Un cop recuperat el control de la illa per part dels anglesos, LKY va poder desplaçar-se a Londres on va estudiar durant 4 anys, recurs segurament gens a l’abast de qualsevol altra ciutadà de Singapur durant aquella època. No només això, si no que a pesar d’alguna de les penúries que explica de la seva passada per Londres, es podia permetre anar de vacances a llocs com ara Paris, Praga, etc… indrets que no pas gaires anys que estan una mica més a l’abast de molts ciutadans del s.XXI de Catalunya. Vaja, que aleshores no existia el low cost.

 

De ben jovenet, Lee Kuan Yew se sentia cridat a ser el salvador de Singapur, i es prepara per aquesta tasca, es defineix com a socialista i també com a nacionalista, però per tractar-se d’una autobiografia, no he trobat encara la justificació filosòfica d’aquests pensaments. Defuig durant la postguerra més immediata, les companyies comunistes, però no dubte en recórrer a aquests, quan d’ells en depèn el partit creat adhoc, per assolir el poder a Singapur. De fet, es nodreix del poder de mobilització dels comunistes en la lluita obrera, per fer visible el seu projecte polític, igual que en defuig, quan considera que el poden perjudicar.

 

Singapur, com a part de Malàisia, és una ciutat multiracial i multilingüística: hi conviuen xinesos, malaisis i hindús de diferents llengües i diferents sensibilitats, on sota la dominació britànica s’hi barrejaven a més matisos, com la llengua en la que rebien la educació. En aquest sentit que LKY, a pesar del seu origen xinés i d’alguns pressions familiars, rebé educació en angles, i tot i reconèixer les bonances de la educació que va rebre, es capaç de renunciar a atorgar als seus propis fills el que ell mateix va rebre, i per por a ser criticat per la majoria xinesa, va triar una educació xinesa per als seus fills.

 

Quan Lee Kuan Yew, retorna dels seus estudis a Londres comença a treballar com a advocat laboralista en un prestigiós bufet de Singapur, feina que el permet contactar amb els líders sindicals, i que aprofita per crear un partit polític, el Partit d’Acció Popular, a través del qual comença la seva singladura política.

Anatomia de un instante

L’èxit editorial de Javier Cercas, amb aquest llibre, 28 anys desprès de l’intent de cop d’Estat del 23-F a la incipient democràcia espanyola, és fàcilment comprensible, quan es penetra en els relats i els arguments de l’autor que pretén, i segurament aconsegueix, desgranar no només la situació política de la transició espanyola, si no també tots els elements que van propiciar aquella dramàtica situació que va viure el país durant unes llargues hores.

 

L’autor analitza amb detall les circumstàncies dels protagonistes de “l’instant” del tiroteig al Congrés: els visibles, Suarez, Gutierrez Mellado i Carrillo, i els altres protagonistes, des de militars, uns colpistes, altres fidels al Rei, fins al protagonistes de la Casa Real, el mateix Rei, i el seu secretari personal, el General Sabino Fernandez Campo.

 

Els relats enganxen, per quan a partir d’unes hores de la història d’Espanya, interpreta els anys de la transició, amb una visió, no sé si esbiaixada o no (l’autor es confessa reiteradament antisuarista) com a mínim interessant i perfectament plausible.

 

Tres parelles amb tres objectius diferents, constitueixen, segons l’autor, la trama del 23-F: Adolfo Suarez, i Alfonso Armada, l’enveja i l’ambició del darrer, antic secretari de la Casa Real, defenestrat pel mateix Suarez, el portà a considerar-se el salvador de la democràcia, amb la utòpica pretensió d’aglutinar al seu voltant des de Manuel Fraga, fins a Santiago Carrillo, incloent Felipe Gonzalez; Gutierrez Mellado i Milans del Bosch, el darrer havia de fer-li pagar al primer la traïció a la tradició franquista de l’exèrcit; Santiago Carrillo i Tejero, l’autor del cop de força havia de salvar Espanya de socialistes i comunistes, i a darrera hora va negar a Armada la possibilitat d’un govern d’unitat en el que havia de tenir-hi cabuda Santiago Carrillo.

 

Tot el text, de forma transversal estableix un debat sobre ètica i política, a través de la figura d’Adolfo Suarez, qualificat també reiteradament de “chisgaraví” i trepa de províncies. Suarez se’n va sortir airosament del procés de la transició, gràcies a la seva peculiar forma de convèncer tothom, per exemple, un Congrés de Diputats franquista va donar suport la llei de la reforma política, que suposava l’abolició del franquisme, o la legalització del partit comunista a esquenes de l’exèrcit, i la renuncia del partit comunista a la república escapçada per Franco el 1936. L’autor afirma que no hagués estat possible aquesta etapa de la transició si Suarez hagués actuat èticament, en lloc de fer-ho políticament.

 

El contrapunt a la dualitat ètica i política, apareix quan Suarez reapareix a la política al CDS, on la seva actuació respon més a la ètica, que a la política. El resultat el coneixem: el fracàs. I això ens convida a un debat interessant sobre la ètica i la política, o si preferiu, sobre la ètica de la política.

 

Em nego a pensar, que, potser fora de circumstàncies excepcionals com ho eren els anys de la transició, la política pugui triomfar de forma oposada a la ètica. Estic convençut que la conjugació de la ètica i la política, és imprescindible per a la bona salut del sistema democràtic, si no fora així, tota la nostra societat estaríem vivint permanentment enganyats. Potser, sí que ho estem fent.

La crosta del Joan Ferran

 

La lectura de la obra de Joan Ferran m’ha sorprès i ho ha fet per què la presentació del llibre venia envoltada de la seva, i compartida, polèmica entorn la presumpta crosta nacionalista dels mitjans de comunicació de la Generalitat, i si bé el llibre en fa alguna referència, fins i tot el títol, no és ni de bon tros, part de l’argument d’aquesta novel·la, és més, fins i tot veig alguna de les escasses referències a aquesta clofolla una mica forçada, potser per no decebre el lector que esperava un relat molt més detallat d’aquells arguments i d’aquells fets que l’autor va definir el seu dia, com a crosta nacionalista.

 

La obra és una novel·la que barreja la realitat amb la ficció, en la que s’hi poden reconèixer fàcilment alguns dels actors per la seva transcendència pública, altres protagonistes però, formen part, o bé de la imaginació de l’autor, o bé del seu cercle més íntim o familiar.

 

El que es posa en evidència al llarg del relat de la història és al meu parer, l’origen d’allò que en els darrers anys hem vingut a conèixer com la desafecció dels ciutadans per la política, són els desencontres entre la teoria i la pràctica, la manca de concordança entre el discurs teòric, i el pragmatisme que sovint al final, acaba conduint l’acció política. La jove estudiant, imbuïda de concepcions teòriques adquirides i d’utòpiques idees sobre el poder de seducció de la desobediència civil, xoca de front amb l’estàtus de correcció política del professional de la política.

 

En el fons, la dualitat que ens planteja l’autor, és el reflex de les seves pròpies inquietuds, ja que provinent de moviments llibertaris, utòpics al meu entendre, es troba al llarg dels anys en l’exercici d’una responsabilitat política, que en benefici del pragmatisme ha de deixar només per alimentar l’intel·lecte, essent la obra que ens presenta, la necessària via d’escapament a les seves inquietuds probablement insatisfetes, igual que les polèmiques declaracions sobre la crosta eren el desofec a les pròpies conviccions inassolides en el moment en que el seus són al Govern.

 

Al capdavall, la crosta, la maleïda crosta i la probabilitat de la seva cura per part dels seus, queda en un terme molt secundari, com ara les tesis de la desobediència civil de Thoreau en la realitat política.

 

Oda de Maragall

Aquest dies he acabat de llegir el llibre de Pasqual Maragall, en el que relata la seva vida, des de gairebé la infantessa, fins a la actualitat. Llibre que va esdevenir polèmic, per la claredat amb la que l’ex President aborda alguna de les etapes polítiques que ha protagonitzat a diferents nivells, sense massa pels a la llengua. I és que no era cap novetat que les relacions Maragall – PSC no han estat mai senzilles, i en la darrera etapa encara menys.

 

Vaig tenir la oportunitat de seguir de prop una etapa de la vida pública de Pasqual Maragall, la de President de la Generalitat, i he de dir que la imatge que es va llaurar com a President, no va ser precisament, la imatge que un polític voldria d’ell mateix. No sé si al final els ciutadans ho van valorar o no, no ho sabrem mai per que el van obligar a no tornar-se a presentar, però la sensació que a un li quedava era que el President intentava anar per lliure, intentant culminar un projecte personal: l’Alcalde de les olimpíades, el President del nou Estatut.

 

Anècdotes d’aquella etapa n’hi ha moltes, i només conec les públiques, però una de simptomàtica, era quan va anunciar que volia un Estatut que els nens aprenguessin de memòria, potser estava expressant el desig de passar a la història pels seus texts, com ho ha fet el seu avi, el poeta Maragall, el qual ha influenciat molt l’ex President, i així ho deixa palès, des del títol fins a l’últim paràgraf en aquest llibre. Òbviament, no pensava que l’Estatut, acabaria sent tant llarg, com al final va estar, molt probablement, també, per què se’n va mantenir força al marge, tot i les fotos inicial i final, que era el que de veritat a ell li interessava.

 

La sensació d’un home despitat al capdavant d’un Govern, no era només una sensació personal, si no més generalitzada del que ens pensem: fàcilment podíem constatar cert nerviosisme en el portaveu del PSC, Miquel Iceta, i fins i tot alguna vegada del seu germà Ernest, quan el President, deixava els papers, i intervenia sense seguir el guió. Pot ser l’exemple més sonat, va ser el del 3%, però en podem trobar molts d’altres.

 

El llibre segueix un fil argumental i de pensament força coherent, posant de relleu les dues cares del PSC: la cara del socialisme català de soca-rel aburgesat, i el socialisme metropolità d’arrel obrera i per a mi, no menys català que l’altre. Han estat molts anys, en que el primer socialisme posava la cara, mentre que el segon posava el vots. Fins i tot, no descarto que el segon utilitzés el primer, en el cas de Maragall també, per assolir l’objectiu que se’ls havia negat des de la transició: el Govern de la Generalitat, i és que no és de menystenir que Pasqual Maragall, ha guanyat totes aquelles eleccions en les que s’ha presentat com a cap de cartell, i no entraré ara en el debat de la correlació entre vots i escons.

 

Una altre de les passions del ex President, és Europa, es posa en evidència en el text, com també ho va evidenciar des del Govern, sobretot amb l’impuls, ara ja estroncat, de l’Euroregió. Comparteixo la seva aposta per Europa en general, no sé si l’Euroregió és o no una visió viable de la regionalització europea, però no té en compte que Europa s’ha de fer poc a poc, i que la ciutadania i sobretot la consciència europea no és quelcom que es compra o adquireix d’avui per avui. És obvi que això té un inconvenient, i és que molt probablement les generacions actuals no ho veurem: el món no es mou tant de pressa com de vegades ens agradaria.

 

Maragall té els seus mèrits, però també la seva acció de Govern està plena de demèrits, i no se li pot atribuir a ell tota la responsabilitat, en justa proporció a que, a ell tampoc el van deixar exercir amb tota la responsabilitat, i no només els aliats del Govern, si no també el seu propi partit, li va posar pals a les rodes. No dic que això fora dolent, si no que almenys era lleig que fora tant visible i tant de domini públic.

 

Ara, a Maragall només li queda un enemic, aquell maleït doctor alemany que sacseja i fort, la vida de moltes famílies.

Democràcia a sang freda: la mort del catalanisme?

Aquest vespre he acabat de llegir el llibre de David Madí, director de les campanyes electorals d’Artur Mas. És un llibre interessant, que entra bé, i crec que permet conèixer a profunditat la Convergència postpujolista.

El llibre té dues grans parts clarament diferenciades: la primera en la que l’autor descriu les vivències de l’arribada al poder del relleu generacional de Convergència, mentre que la segona consisteix en la descripció de les línies ideològiques, i de la concepció de Catalunya de l’autor.

Respecte de la primera de les parts, són força interessants les descripcions que l’autor fa de les campanyes electorals a modus de diari, però he de dir, que l’autor destil·la la prepotència de considerar-se, tant el propi autor com el seu candidat, els millors per damunt de totes les coses. És una mena de justificació, del perquè essent els millors, s’han vist incapaços de formar govern en les dues darreres cites electorals catalanes. Sincerament, crec que la política en general, està mancada d’humilitat, i d’autocrítica, i aquest llibre, n’és un exemple clar.

Respecte de la segona part, he de dir que m’ha sorprès el grau de coincidència amb la concepció de la societat que s’expressa, arribant a superar, fins i tot, arguments dels dit “políticament correctes”, és d’agrair la sinceritat, en tots els sentits, també en el que exposa la seva idea del que hauria de ser la relació de Catalunya amb Espanya, deixa clares moltes coses respecte del catalanisme que proposa, i que evidentment no comparteixo.

Dos consideracions més: dona la impressió que la conseqüència de que els millors no governen Catalunya és el que anomena “la dolça decadència de Catalunya”. Si bé és cert que difícilment els escàndols en que s’ha vist immersa Catalunya, fruit de les peculiaritats dels líders del tripartit 1.0, es poguessin repetir, sota un govern d’un altre color polític, no és menys cert, que la situació que viu Catalunya, no és absolutament aliena a Convergència i Unió, no només al govern, si no també a la oposició.

Finalment, constato amb tristor com s’està malbaratant el terme “catalanisme”. D’una concepció oberta i integradora de Catalunya, dintre d’Espanya, expressada a finals del XIX per Víctor Balaguer, o durant el primer terç del XX, per Francesc Cambó, a una concepció tancada i excloent, expressada ara per l’autor, però ja apropiada indegudament, pel tripartit 1.0, a finals del 2003. Per què n’hi diuen catalanisme, si volen dir nacionalisme?. És la mort del catalanisme ben entès?.

Permeteu-me que humilment, reivindiqui el catalanisme, per aquells que creiem que Catalunya, té un paper important en el conjunt d’Espanya, i que Espanya es pot liderar des de Catalunya, sense estrips innecessaris.