El dia després.

Comencem el dilluns amb una tensa reunió de la permanent del partit per valorar els resultats. Havíem perdut les eleccions, encara que hem pujat cinc escons a tota Espanya: un a Catalunya, tot i que poden acabar sent dos, el resultat del PSOE, sobretot a Catalunya, ha estat magnífic (per a ells, es clar).

Haurem d’analitzar els resultats al detall, però a priori, el resultat a Catalunya no és dolent, hi ha hagut un lleuger increment del suport, però l’increment del partit socialista és encara més impressionant. A Vilanova, no hem aconseguit incrementar, i ens quedem pràcticament al mateix nivell que fa quatre anys.

Ara toca intentar tornar a la normalitat: avui mateix, Ple a l’Ajuntament, i dimecres al Parlament amb dues intervencions: una sobre la llei de garantia del subministrament elèctric, que presumptament haurà d’evitar qualsevol altra apagada com la de l’estiu passat a Barcelona; i la pregunta al Govern, sobre les fuites d’aigua, que ja han estat objecte d’un post anterior.

Fins ara no ho havia comentat, potser per què no havia tingut gaire temps ni de pensar-hi, però també m’he de posar al dia dels treballs de la UOC, on faig un parell d’assignatures de ciències empresarials, sense més pretensions que la d’ampliar coneixements. Ara toca màrqueting i comptabilitat financera, a més d’un curs d’anglès.

Sense matisos.

Darrer dia de campanya, enrere queden setmanes i setmanes de treball, de reunions, de discussions, d’opinions, d’esforç. Destacable des de dimarts: la impressionant repercussió mediàtica de la cita de Rajoy de la sanció a l’establiment de Manel Nevot; el míting de dimecres amb un pavelló, el de l’Hospitalet Nord, ple a vessar; les estrelles del míting, Rodrigo Rato, Manel Nevot i la nena de Rajoy; dijous, assisteixo a un debat a 8tv al programa del Jordi Gonzalez, amb la Montse Nebrera i el Miquel Gimenez; avui tertúlia al Canal Blau, i les segones repercussions a l’establiment del Manel Nevot, els brètols de sempre, ja li han pintat els vidres i l’empit de l’entrada a l’establiment (foto). 

Però el més gruixut, ha arribat a les 13:30: ETA entre en campanya i assassina un exregidor socialista a Mondragón. ETA necessita protagonisme, sempre necessita protagonisme, sempre necessita condicionar la política espanyola. Si no ho fes així, no tindria raó de ser. Tant de bo no tingués raó de ser, pel simple motiu que les accions no tinguessin absolutament cap mena de transcendència. Tant de bo, en la època de les tecnologies de la informació i de la comunicació, les accions de ETA, del terrorisme en general, no tinguessin cap mena de transcendència.  

No és així, no pot ser així: a la societat moderna la informació és vital, i la informació ens condiciona. No pot ser d’altra manera: saber és poder. De qualsevol manera, altres serien les circumstàncies, si el missatge que haguessin rebut els terroristes fora el de, esteu condemnats al fracàs més estrepitós. Però no ha estat així, se’ls ha donat esperances d’aconseguir els objectius polítics que desitgen, i persisteixen amb macabra tossuderia en l’intent de trencar la convivència al nostre país. Doncs han de saber que la violència no té lloc a la nostra societat. Sense matisos.

Del debat a l’aeroport.

Ahir a la nit, va tenir lloc el segon debat entre Rajoy i Zapatero. La experiència de la setmana anterior ha servit per a perfeccionar missatges, i corregir la imatge. Els mitjans no diuen que hi hagi hagut un guanyador clar, més enllà que cada un ha donat per guanyador el que representa la seva respectiva tendència. Jo crec que una altra vegada Rajoy ha estat més convincent que Zapatero, però es clar, que ho digui jo, no té cap mèrit.

La novetat del debat, i notícia a la majoria de mitjans, ha estat la interpel·lació de Rajoy a Zapatero, sobre una sanció de la Generalitat de Catalunya per un rètol en castellà en l’establiment d’un empresari vilanoví, simpatitzant del PP. N’era conscient, sabia que Rajoy duia entre tota la paperassa aquella sanció, li havíem fet arribar, i el cap de setmana, el Manel Nevot, ens havia autoritzat a usar-ho si ho consideràvem necessari.

No sé si a hores d’ara se n’haurà empenedit: a partir de que s’acabés el debat, va començar a rebre trucades de mitjans de comunicació, i la veritat és que m’he despertat sentint-lo en directe a RAC1 (per cert Jordi Basté, el Sr. Nevot no és anticatalà per que hagi denunciat que l’han sancionat per tenir el rètol en castellà, en tot cas, és valent per denunciar el que és una injustícia). Tot el dia ha estat rebent televisions, ràdios i periodistes, ha estat la estrella per un trist motiu, del dia i dels mitjans.

Aquest matí, la nostra candidata la Dolors Nadal, junt amb el President Daniel Sirera han fet roda de premsa a l’aeroport. He patit. El lloc que varem triar, era arriscat i a primera hora del matí he anat a l’aeroport per intentar trobar una alternativa. Cap alternativa m’ha convençut. A més, al risc del soroll dels avions aterrant per damunt els nostres caps, calia afegir-li el fort vent que bufava, i una sensible baixada de la temperatura, que amb el vent es deixava sentir al cos. Finalment, la roda de premsa ha sortit bé, no sé si demà en patirem les conseqüències en forma de refredats. Ja us ho explicaré.

Per cert, Francesca, gracias por las fotos.

Un debat diferent

Divendres, es va produir el debat a cinc, entre els candidats de Barcelona al Congrés. En aquesta ocasió he tingut la oportunitat de veure’l d’una forma una mica diferent a com ho he fet habitualment. Es podria dir, que el vaig poder veure en directe al camp, com si d’un partit de futbol es tractés.

No és que estigués al plató, si no que estàvem en uns camerinos que TV3 ens havien preparat als equips dels diferents candidats per anar seguint el debat. Tots, en cinc habitacles adjacents només separats per unes mampares de vidre, amb uns entrepans i unes begudes per anar matant el cuc.

L’ambient, doncs això, semblant al d’un partit de futbol, quan el teu candidat acaba una intervenció brillant, o li clava una puya al seu principal rival: crits i aplaudiments. Quan el debat va cap a aquell territori que havies previst i pel que havies preparat una resposta contundent: ay, ay, … ara, ja veuràs la que t’espera.

La realitat és que va ser un debat un tant atípic: al candidat de CiU se’l notava molt tocat, i la preocupació era evident en el seu equip, per cert que de la C, no hi vaig veure ningú; la nostra candidata, amb un fil de veu que evidència el gran esforç que està realitzant, i … i el moderador, el Josep Cuní, que no desaprofitava la oportunitat per esdevenir la estrella de l’espectacle.

Com a anècdota, us puc explicar que els diferents partits, no varem necessitar la mediació de ningú de TV3, per a repartir-nos l’espai a les escales exteriors d’emergència, durant la publicitat, per a fer una cigarreta.

La nova cultura de l’aigua?

Perplexitat, és la paraula adequada que defineix l’estat en el que ens quedat aquells que coneixem una mica al respecte de les polítiques de l’aigua a Catalunya. Resulta incomprensible, encara que políticament segur que té una justificació que no entén ningú, com en plena sequera, i davant mesures excepcionals, com la dels “barcos botijos” (batejats així pel polèmic i poc comprés Xavi Garcia Albiol) ens trobem, com per sorpresa, amb l’anunci de fuites d’aigua en un tram concret de fins a només 11 milions de litres diaris. Repeteixo, 11 milions de litres diaris. 

La indignació arriba a nivells suprems, quan sabem que l’administració hidràulica de Catalunya, coneixia ja aquesta circumstància des de feia 3 anys, i no ha estat fins aquesta setmana, que s’ha fet llum sobre el pastel, que s’han començat a adoptar mesures excepcionals per tal d’intentar recuperar, que no reparar les fuites, part de l’aigua malbaratada. 650.000 dosificadors d’aigua, es van repartir fa unes poques setmanes entre els ciutadans, per què, en nom de la nova cultura de l’aigua, els catalans estalviem aigua. Doncs n’hi ha per engegar-los a “dida”, i per retornar-els-hi els dosificadors. 

Som conscients, que aquells que per particularitats pròpies de cada municipi, tenen aforaments en lloc de comptadors, de què els serveix el seu estalvi d’aigua? Som conscients, que aquells que tenint comptador, paguen un mínim d’aigua encara que no la consumeixin (o l’estalviïn), de que els serveix el seu estalvi d’aigua? Aquesta és la nova cultura de l’aigua? La de la insolidaritat territorial? La dels “barcos botijos”? La de les fuites? La de, apretat tu el cinturó, que jo vaig tirant de veta? 

Doncs, que es posin la nova cultura de l’aigua on els hi càpiga, però mentrestant, si us plau, els incompetents que pleguin.

La imatge que il·lustra aquest post, és una obra fotogràfica de Javier Sardà. Aquesta obra forma part de l’exposició HDOSO, que us recomano. Clique-ho la imatge per més informació.

La importància d’una campanya electoral

S’acostuma a dir, que les campanyes electorals suposen un dispendi important de recursos, que no té proporcionalitat amb els resultats que s’obtenen. Es a dir, es gasten molts diners, efectivament masses, pel volum de vots que s’acaben decidint durant aquest període, i és cert.

Ara bé, tenim al davant un clar exemple del per què serveixen les campanyes electorals, atès que la situació que reflecteixen les enquestes és d’empat tècnic (es a dir la diferència de vot estimat entre els dos principals partits, és inferior al marge d’error de la pròpia enquesta). Davant aquesta situació, els vots que es decideixen en els darrers dies poden resultar decisius per decantar la balança cap un costat o cap a l’altre.

Aquí rau també la importància dels debats “cara a cara” entre els dos únics possibles Presidents, i és que un mal debat pot també acabar sent decisiu. No passem per alt, que el debat del dilluns, va ser seguit per tretze milions d’espanyols: uns per veure com el seu candidat preferit respon a les seves expectatives, altres però, per informar-se i prendre una decisió. A Espanya, en tenim un exemple, el de l’any 93, on el doble debat entre Felipe Gonzalez i José Mª Aznar, va ser decisiu a favor del primer, gràcies a la victòria en el segon debat, ja que el primer va ser guanyat per José Mª Aznar.

Respecte del debat del dilluns, he de dir, que considero que la victòria argumental va ser aclaparadora de Mariano Rajoy, mentre que reconec que la posada en escena, va ser fluixa, i que això fa que el balanç global potser estigui més igualat. En qualsevol cas, aquesta lectura lliga perfectament, amb la imatge de façana sense continguts del candidat socialista.

Finalment, serà interessant veure i analitzar el segon debat, on, de ben segur els respectius equips hauran analitzat tots els detalls d’aquest primer, per intentar guanyar el segon i possiblement, encara que no necessariament, el definitiu.

Fidel a Fidel

Si bé mai m’havia preocupat, més enllà de l’anècdota, la situació política a la illa de Cuba, que d’altra banda és ben senzilla (mana el Comandante i punt), des que vaig tenir la oportunitat de visitar-la amb motiu de l’agermanament de Vilanova amb Matanzas, em preocupa tot allò que allà hi succeeix, per què té quelcom que no deixa indiferent: no sé si és el clima, l’amabilitat de la gent (fins i tot els del Partido, amb els seus recels inclosos), la música, la decadent arquitectura o el temps que no passa, però Cuba, especialment La Havana, és d’aquells llocs que enamoren, i que ningú li busqui interpretacions més enllà.

Doncs aquest diumenge, Cuba ha perdut la oportunitat d’iniciar una transició a la recerca d’un major benestar dels seus ciutadans, a la recerca de majors cotes de llibertat, a la recerca d’un major grau d’obertura a l’exterior, a la recerca d’una modernitat, que els permetés millores econòmiques i socials.

Possibilitats en tenen i moltes, altra cosa és que els engranatges de la Revolución, vulguin tenir un mínim de disponibilitat per que això succeeixi. Cal tenir present també, que els principis totalitaris que inspiren la Revolución, són els mateixos que inspiren règims com els “bolivarianos” de Venezuela o Bolívia, i el paper de liderat, fins i tot de relleu generacional, que representa l’Hugo Chávez a la zona, és el garant del manteniment del sistema. La decisió de que el relleu al Comandante Fidel, sigui el germà Raul, no és cap sorpresa, és el més fidel a Fidel, i al que ell representa. S’esvaeix, al menys en uns pocs anys, cap esperança de canvis.

La foto que adjunto, va ser presa durant el viatge al despatx de l’Alcalde de Matanzas, i m’acompanyen dos regidors de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú.

De “mani” contra el traçat de la C-15

Sóc poc donat a anar a manifestacions, però avui era necessari, i aquest matí, abans d’acompanyar els companys del PP d’Olivella, en la Paella Popular que han organitzat, hem anat de “mani”, una “mani” un tant particular. L’objecte de la reivindicació és la disconformitat amb el traçat proposat pel Govern de la Generalitat, per la nova autovia entre Vilanova i Vilafranca, al seu pas per Canyelles.

Mira que els tripartits, en qualsevol de les seves versions, des de la 1.0, fins a la 2.0 actual, són primmirats en això de les autovies. Doncs ho són a tot arreu, menys en aquest cas a Canyelles, on hi pretenen fer una barbaritat. El cert, és que la solució que menys impacte causaria, seria desdoblar el traçat actual, però el Govern s’ha entestat en fer-ne un de nou, travessant el Puigmontgrós.

La solució que ara es proposa, i que ja es proposava en les primeres al·legacions al projecte, és un desplaçament del traçat que permetria varis trams soterrats, i d’aquesta manera un menor impacte sobre el territori, i sobre Canyelles. He de dir que en aquest tema, el nostre regidor del PP de Canyelles, el Dani Vidal, ha estat des del primer moment encertat en tots els plantejaments que ens ha fet.

Que té de particular la “mani”? Doncs que hi érem tots. Tots els alcaldes de la comarca (cinc del PSC i un d’IC), i totes les forces polítiques. Tots plegats manifestant-nos, al costat de la plataforma cívica que s’ha creat, contra el projecte del Govern de la Generalitat. I és que no dona la impressió que el Govern tingui la més mínima intenció de rectificar, pels fets sí, però també aquesta és la impressió que en vaig treure d’una breu conversa amb el Conseller Nadal, als passadissos del Parlament, fa uns pocs dies.

Desitjo molt sincerament que el Govern rectifiqui, per què si no el mal que faran a aquest poble serà molt important. Des de les meves humils responsabilitats, poden comptar amb el meu suport i el del meu partit, no només a la comarca, si no també a les institucions de Catalunya. No tothom pot dir el mateix.

Camí de les eleccions: una altra setmana

Hem complert una nova setmana, d’aquesta llarga i diferent cita electoral. Llarga i diferent per que en el meu cas concret l’abordo amb noves responsabilitats al partit, i a diferència d’autonòmiques i municipals, no sóc candidat, encara que les pateixo tant o més, que si ho fos.

Vaig començar la setmana amb una visita al Club Siglo XXI de Madrid, on el nostre President, Daniel Sirera, s’estrenava en aquest, tant prestigiós com antiquat club. Això d’antiquat no ho dic en sentit pejoratiu, si no que és la sensació que vaig tenir en comprovar el fòrum on es desenvolupà la conferència, i el posterior àpat. El President va passar la prova amb nota, posant de relleu aquella fermesa que tant agrada a la capital, i que tant alarma a la classe política catalana.

Comissions al Parlament, preparació de les agendes de campanya, i reunions de caire municipal, tant a l’Ajuntament com al partit, donen lloc a un cap de setmana relativament familiar. Dic relativament, perquè tot i poder anar al cinema a veure “Astèrix en els jocs olímpics” amb la Cristina, el Marc i el Pau, i veure com incomprensiblement l’Espanyol, perdia un altre partit a casa, ara amb el Sevilla, he hagut de preparar uns documents per un acte de la nostra candidata al Congrés, preparar una intervenció al Ple del Parlament sobre el Projecte de llei de seguretat industrial, i preparar algun document més.

Nou llibre. També aquesta setmana he encetat, sense preses, una nova lectura, “Un mundo sin fin” de Ken Follet, del mateix estil, ni que sigui un parell de segles més tard, que “Los pilares de la tierra”, i la veritat és que els primers capítols són dels que enganxen. El darrer llibre que vaig llegir d’aquestes característiques, va ser durant l’estiu, “La Catedral del Mar”, i em va deixar un molt bon regust. D’aquesta lectura, espero, a més de continuar coneixent com vivien els nostres avantpassats, desconnectar diàriament uns minuts dels problemes quotidians de la feina, i la família.

En fi, estem en forma per encetar una nova setmana, que políticament està marcada per les enquestes que s’han fet públiques des de divendres, en la línia del que comentava al post anterior, i el repte de Zapatero a Mas, per què digui amb qui pactarà després de les eleccions.

Benvinguda

No és el primer blog del que disposo, a l’altre, que mantinc, hi continuaré penjant els articles que periodicament escric per alguns mitjans, però he considerat necessari obrir aquest nou blog, amb l’objectiu de compartir reflexions, potser més íntimes i més personals. Quina paradoxa, cercar intimitat a la xarxa.

Precisament “nonomeslletres” vol ser més que articles, vol ser pensament, vol ser idees, vol ser compartir, vol ser el que, el que qui ho vulgui llegir cregui que és.

No pretenc ni agradar, ni irritar, només pretenc expressar alguna cosa més que lletres.

Benvinguts.