Ajuts per l’adquisició d’automòvils.

Posicionament del Partit Popular davant una proposició de llei de CiU, sobre els ajuts per l’adquisició d’automòvils:

http://www.parlament.cat/web/actualitat/canal-parlament/videos?p_cp1=530997&p_cp2=531250&p_cp3=5&p_cp22=cerca

Pregunta al Conseller Huguet

Pregunta a la Sessió de Control al Govern, sobre els ajuts del Plan 2000E que s’esgoten:

http://www.parlament.cat/web/actualitat/canal-parlament/videos?p_cp1=523298&p_cp2=tot&p_cp3=28&p_cp22=cerca

District 9

Sense cap mena de dubtes, que quan algú vol anar al cinema desitjaria anar a veure alguna pel·lícula, que, almenys d’entrada, li cridés com a mínim l’atenció. Amb aquesta afirmació reconec que no he anat massa predisposat a visionar aquest film, però sempre pots esperar una sorpresa, com, en el seu dia va ser “El laberinto del Fauno”, del qual no n’esperava rés de bo i em va sorprendre molt positivament, amés amb una molt bona interpretació del vilanoví Sergi López. En qualsevol cas, els desitjos dels fills sempre s’acaben imposant als somnis dels pares.

 

No és el cas, District 9, probablement, és una bona pel·lícula, fins al punt que el format de documental, pot arribar a confondre sobre la veracitat dels fets, que evidentment no tenen rés de veraços, però el cert és que els efectes, són bons. No s’escapa de ser una pel·lícula més d’al·lienígenes. El format, però, confon, i la història t’introdueix en el tema, quasi com si fora verídic, i pateixes com si en fossis el protagonista.

 

Acaba sent una pel·lícula distreta, i per tant compleix l’objectiu, de permetre un aïllament de la vida real, allò que esperes de qualsevol moment d’oci, i més si tenim en compte, que sembla que l’apujada d’impostos que ha aprovat avui el Govern, ha arribat ja al cinema anticipadament. No encara,  a les crispetes que continuen sent tant cares com abans, i probablement, menys que demà.

 

El protagonista passa de lluitar contra els al·lienígenes des d’un perfil molt baix, que acaba convertint-se en un d’ells amb tota mena d’invents, més propis de qualsevol altre segle, que no pas l’actual.

 

Tant se fa. Els clàssics al·lienígenes que pretenen distreure’ns una estona, sense massa encert, al marge del format, tipus documental que és el que marca la diferència.

 

Prescindible.

Una nova experiència

El proper 21 de setembre, el Ple de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, debatrà l’estat de la ciutat. Com a portaveu del Grup Municipal del Partit Popular de Catalunya, a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, tinc força clara quina ha de ser la línia de la nostra intervenció, tot i això, hem cregut interessant escoltar opinions sobre l’estat de la ciutat d’altres vilanovins i vilanovines, i per aquest motiu hem obert un “esdeveniment”, en el grup del Facebook, http://www.facebook.com/home.php?#/group.php?gid=148951070240&ref=ts per tal que qui vulgui, pugui donar la seva opinió.

L’esdeveniment, és  http://www.facebook.com/home.php?#/event.php?eid=162273589516  i només cal escriure al mur, allò que considereu rellevant de l’estat de la ciutat, i que considereu que mereix ser debatut al Ple de l’Ajuntament. Ens agradaria molt comptar amb la vostra opinió, i poder-la traslladar al conjunt de la ciutadania a través del Ple.

Només un requisit, cal estar donat d’alta al Facebook, per poder opinar, però tot i això, si no us hi voleu d’alta, podeu aportar els vostres comentaris, a través d’aquest bloc.

Us encoratjo a participar en aquesta nova experiència participativa que les noves tecnologies posen a l’abast de tothom.

Agost polític

Personalment, aquest mes d’agost ha estat el pitjor de la meva vida, per tant, des del punt de vista personal, prefereixo passar pàgina, i anar directament a comentar alguna de les notícies polítiques que han anat sorgint al llarg d’aquest mes, i en aquest sentit, crec que dues sobresurten sobre les altres: la polèmica sobre l’inexistent sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut de Catalunya, i l’anunci de la pujada d’impostos per combatre la crisi.

 

En relació a les típiques declaracions d’estiu, que semblen més adreçades a la recerca d’una notorietat, que durant l’exercici polític no tenen, sobresurten les que han fet referència a la sentència del Constitucional sobre l’Estatut. No, no, no es que és que el Constitucional hagi dictat ja la sentència, que ja seria hora, si no que hi ha qui viu políticament de l’especulació permanent. Ens hem passat els tres darrers anys especulant sobre el nou finançament autonòmic, i ara que el tenim sobre la taula, ja pràcticament l’hem oblidat, serà per què a algú li interessa oblidar-lo ràpidament, no fora cas que se’ls veies el llautó; probablement per això la Ministra Salgado va triar ple mes d’agost per comparèixer al Congrés per explicar que les comunitats, Catalunya també, hauran de retornar aquest any més de 6.000 milions d’euros a l’Estat. D’entre les declaracions sobre la sentència, amb quedo amb aquella que diu que en el cas que la sentència fora d’inconstitucionalitat, s’hauria de renegociar el pacte polític entre Catalunya i Espanya, per sortejar la sentència: vaja tot un exemple de respecte a l’Estat de Dret.

 

A propòsit de la visita de la Ministra Salgado al Congrés i després d’algunes elucubracions del President ZP, entre anunci i anunci de Lanzarote, deixa caure la propera pujada d’impostos, no sap ben be, ni com, ni quan, ni quant, però pujada d’impostos a la vista, sota l’argument de les necessitats recaptatòries de l’Estat per fer front a la crisi. El que passa és que no va concretar prou, no es referia a la crisi que patim els ciutadans, si no a la crisi del Govern, que després de dilapidar milers de milions d’euros, es troben en la necessitat imperiosa de recaptar més diners per poder pagar les promeses. El problema és que si s’incrementen els impostos a ciutadans i empreses, aquests tindran menys possibilitats d’invertir o de consumir, i això acabarà accentuant la situació de crisi.

 

Sempre ens queda una solució: si no ens agrada la pujada d’impostos que ens aplicarà el Govern, sempre podrem intentar renegociar el pacte polític entre els ciutadans i el Govern, per intentar evitar-la, oi Sr. Mas?

Lee Kuan Yew (I)

Lee Kuan Yew fou primer ministre de Singapur entre els anys 1959 i 1990. Singapur és una ciutat-estat del sud-est asiàtic que avui es caracteritza per la seva vigorositat econòmica.

 

I què li importa Lee Kuan Yew o Singapur al Santi? Doncs, la veritat, no ho sé. La Cambra de Comerç de Singapur va decidir editar les memòries de Lee Kuan Yew i la història de Singapur vista per ell, per a qui li pogués interessar, i la Cambra de Comerç de Barcelona, va decidir editar-la en castellà. Com sigui que han estat tant amables de fer-me’n arribar els dos toms de què consta aquesta obra, m’ha cridat l’atenció conèixer la evolució d’aquesta ciutat-estat, paradigma de les noves economies emergents asiàtiques. Doncs ara, us vull fer partícips de les meves impressions d’aquest líder, almenys per a mi, desconegut, d’aquell país, també per a mi, desconegut. Això sí, com es tracta d’una lectura capriciosa, la llegiré i n’escriuré per fascicles, i per tant esperaré a acabar la lectura completa, per a fer un judici de valor, tot i que, com podreu comprovar en aquests primers paràgrafs se’n podria treure molt de suc.

 

Lee Kuan Yew, és fill de descendents xinesos afincats a Singapur, i encara que no ho reconegui tal qual és, segurament, molt ben situats econòmicament. Mentre Singapur, com a regió de Malàisia, i abans de la ocupació japonesa, era colònia britànica, Lee Kuan Yew, va tenir la oportunitat, segurament per mèrits propis, d’estudiar a les millors escoles anglòfones de Singapur. De jove, i ja durant la ocupació japonesa de la segona guerra mundial, Lee Kuan Yew, sobrevisqué amb relativa tranquil·litat, fins i tot, dedicant-se a fabricar casolanament i comercialitzar alguns productes escassos en aquelles condicions.

 

Un cop recuperat el control de la illa per part dels anglesos, LKY va poder desplaçar-se a Londres on va estudiar durant 4 anys, recurs segurament gens a l’abast de qualsevol altra ciutadà de Singapur durant aquella època. No només això, si no que a pesar d’alguna de les penúries que explica de la seva passada per Londres, es podia permetre anar de vacances a llocs com ara Paris, Praga, etc… indrets que no pas gaires anys que estan una mica més a l’abast de molts ciutadans del s.XXI de Catalunya. Vaja, que aleshores no existia el low cost.

 

De ben jovenet, Lee Kuan Yew se sentia cridat a ser el salvador de Singapur, i es prepara per aquesta tasca, es defineix com a socialista i també com a nacionalista, però per tractar-se d’una autobiografia, no he trobat encara la justificació filosòfica d’aquests pensaments. Defuig durant la postguerra més immediata, les companyies comunistes, però no dubte en recórrer a aquests, quan d’ells en depèn el partit creat adhoc, per assolir el poder a Singapur. De fet, es nodreix del poder de mobilització dels comunistes en la lluita obrera, per fer visible el seu projecte polític, igual que en defuig, quan considera que el poden perjudicar.

 

Singapur, com a part de Malàisia, és una ciutat multiracial i multilingüística: hi conviuen xinesos, malaisis i hindús de diferents llengües i diferents sensibilitats, on sota la dominació britànica s’hi barrejaven a més matisos, com la llengua en la que rebien la educació. En aquest sentit que LKY, a pesar del seu origen xinés i d’alguns pressions familiars, rebé educació en angles, i tot i reconèixer les bonances de la educació que va rebre, es capaç de renunciar a atorgar als seus propis fills el que ell mateix va rebre, i per por a ser criticat per la majoria xinesa, va triar una educació xinesa per als seus fills.

 

Quan Lee Kuan Yew, retorna dels seus estudis a Londres comença a treballar com a advocat laboralista en un prestigiós bufet de Singapur, feina que el permet contactar amb els líders sindicals, i que aprofita per crear un partit polític, el Partit d’Acció Popular, a través del qual comença la seva singladura política.

Angeles y demonios

Polèmica versió cinematogràfica de la, per a mi, millor obra de Dan Brown, autor del Código Da Vinci. Certament, aquesta darrera va significar el salt a la fama de l’escriptor, i és una bona obra, al marge de les consideracions religioses, o potser més aviat científiques, que calgui fer.

 

El llibre Angeles y Demonios, per a mi va resultar encara millor que el Código Da Vinci, probablement per les circumstàncies del moment en que el vaig llegir: a finals de l’any 2005, recent produïda la successió de Joan Pau II, per Benet XVI, i pocs mesos després d’un viatge a Roma.

 

El llibre, i la pel·lícula en menor grau, permeten conèixer algunes de les tradicions del procés d’elecció del nou Papa, i d’altra banda, visualitzar llocs, la majoria de visita obligada, de la Roma cristiana.

 

A pesar de tot, es tracta bàsicament d’un thriller, quin argument principal és la fe, i el possible antagonisme que, històricament ha enfrontat la ciència i la religió. Tret d’això, que és una realitat història, a la pel·lícula, no he trobat motius de polèmica, ja que tracta alguns temes escabrosos de forma molt més light que el llibre, el qual és mostra més punyent amb l’esglèsia catòlica en alguns aspectes.

 

La revenja dels científics, “il·luminati” es materialitza amb el segrest dels quatre “preferiti”, i la clàssica lluita contra el rellotge que amenaça de destruir la seu del cristianisme: el Vatica`. Això sí, no amb una bomba clàssica, si no amb un nou descobriment científic: la antimatèria.

 

En qualsevol cas, crec que el llibre aporta detalls molt més interessants, que probablement en la pel·lícula passant desapercebuts, o simplement no hi són.

Anatomia de un instante

L’èxit editorial de Javier Cercas, amb aquest llibre, 28 anys desprès de l’intent de cop d’Estat del 23-F a la incipient democràcia espanyola, és fàcilment comprensible, quan es penetra en els relats i els arguments de l’autor que pretén, i segurament aconsegueix, desgranar no només la situació política de la transició espanyola, si no també tots els elements que van propiciar aquella dramàtica situació que va viure el país durant unes llargues hores.

 

L’autor analitza amb detall les circumstàncies dels protagonistes de “l’instant” del tiroteig al Congrés: els visibles, Suarez, Gutierrez Mellado i Carrillo, i els altres protagonistes, des de militars, uns colpistes, altres fidels al Rei, fins al protagonistes de la Casa Real, el mateix Rei, i el seu secretari personal, el General Sabino Fernandez Campo.

 

Els relats enganxen, per quan a partir d’unes hores de la història d’Espanya, interpreta els anys de la transició, amb una visió, no sé si esbiaixada o no (l’autor es confessa reiteradament antisuarista) com a mínim interessant i perfectament plausible.

 

Tres parelles amb tres objectius diferents, constitueixen, segons l’autor, la trama del 23-F: Adolfo Suarez, i Alfonso Armada, l’enveja i l’ambició del darrer, antic secretari de la Casa Real, defenestrat pel mateix Suarez, el portà a considerar-se el salvador de la democràcia, amb la utòpica pretensió d’aglutinar al seu voltant des de Manuel Fraga, fins a Santiago Carrillo, incloent Felipe Gonzalez; Gutierrez Mellado i Milans del Bosch, el darrer havia de fer-li pagar al primer la traïció a la tradició franquista de l’exèrcit; Santiago Carrillo i Tejero, l’autor del cop de força havia de salvar Espanya de socialistes i comunistes, i a darrera hora va negar a Armada la possibilitat d’un govern d’unitat en el que havia de tenir-hi cabuda Santiago Carrillo.

 

Tot el text, de forma transversal estableix un debat sobre ètica i política, a través de la figura d’Adolfo Suarez, qualificat també reiteradament de “chisgaraví” i trepa de províncies. Suarez se’n va sortir airosament del procés de la transició, gràcies a la seva peculiar forma de convèncer tothom, per exemple, un Congrés de Diputats franquista va donar suport la llei de la reforma política, que suposava l’abolició del franquisme, o la legalització del partit comunista a esquenes de l’exèrcit, i la renuncia del partit comunista a la república escapçada per Franco el 1936. L’autor afirma que no hagués estat possible aquesta etapa de la transició si Suarez hagués actuat èticament, en lloc de fer-ho políticament.

 

El contrapunt a la dualitat ètica i política, apareix quan Suarez reapareix a la política al CDS, on la seva actuació respon més a la ètica, que a la política. El resultat el coneixem: el fracàs. I això ens convida a un debat interessant sobre la ètica i la política, o si preferiu, sobre la ètica de la política.

 

Em nego a pensar, que, potser fora de circumstàncies excepcionals com ho eren els anys de la transició, la política pugui triomfar de forma oposada a la ètica. Estic convençut que la conjugació de la ètica i la política, és imprescindible per a la bona salut del sistema democràtic, si no fora així, tota la nostra societat estaríem vivint permanentment enganyats. Potser, sí que ho estem fent.

A Vilanova, no cuidem les empreses.

Fa forces anys, va caure a les meves mans un llibre que es titulava “La funció social de les empreses”, que d’alguna manera, posava de relleu que les empreses, a part de l’objectiu propi de generar rendiments per a aquells qui arriscaven, compleixen també un objectiu social. I així és: en aquests temps que corren ens escandalitzem quan sentim les xifres d’atur, per què tots coneixem el drama de les persones que es troben en aquesta situació, però potser pocs parem atenció que els treballadors, i els aturats ho són, per què hi ha empreses que generen llocs de treball quan van bé, i que generen aturats quan van malament. Val a dir, que el concepte que avui comença a estendre’s ràpidament de la responsabilitat social de les empreses, era en aquell moment, absolutament desconegut.

 

No demanaré per a les empreses la mateixa sensibilitat que per als treballadors, però sí que crec que val la pena, tenir en compte quines són les seves funcions en la nostra societat, i per tant, ser una mica més sensibles envers aquestes entitats, que sí, sota l’objectiu particular d’obtenir beneficis (encara que moltes petites empreses s’han generat amb l’únic objectiu de l’autoocupació per als seus propietaris), també generen llocs de treball.

 

I això a “cuento” de què ve? Doncs, per què crec que a la nostra ciutat, no es cuiden massa bé aquestes entitats, i moltes vegades, massa vegades, els polítics prenem decisions sense tenir en compte les afectacions a les empreses, encara que després els exigirem que generin llocs de treball.

 

No criticaré que es facin obres a la ciutat, però sí que he de criticar que es facin sense tenir en compte les afectacions que generen a les empreses. És el cas de la Rambla de la Pau, que en el darrer any ha estat objecte per dues vegades de les intervencions municipals amb les afectacions corresponents als establiments comercials que allà s’hi ubiquen. És clar que amb la intervenció millorà l’espai urbà, i es clar que serà una millora per als establiments, però repeteixo: serà. I per que arribi a ser, les empreses haurien de sobreviure. Prendre la decisió de no obrir el tram alt de la Rambla de la Pau, fins al 15 d’agost, significa condemnar, una sèrie de petits establiments, a perdre les oportunitats dels millors dies de l’any, però també molt probablement, significarà una condemna a l’atur d’alguns treballadors, i potser fins i tot d’algun petit empresari.

 

Aquest només és un exemple, però com aquest malauradament n’hi ha masses, i no només fruit de la realització d’obres. Després diran, i amb raó, que som els polítics els que generem problemes, en lloc d’intentar conciliar els interessos de la ciutat i dels ciutadans.

Gràcies

Divendres passat, vaig ser escollit com a President Local del Partit Popular de Catalunya, a Vilanova i la Geltrú, i si bé és cert que fa quinze anys que vaig ser escollit per primera vegada, ser-ho altra vegada i per unanimitat, no només m’omple de satisfacció, si no també de responsabilitat.

 

Fa quinze anys, el Partit Popular de Vilanova i la Geltrú teníem reptes importants, com era assolir una representació municipal que se’ns havia negat reiteradament, amb una única excepció l’any 1983. Ho varem aconseguir i varem obtenir dos regidors que hem anat mantenint en les darreres tres cites electorals.

 

Ara continuem tenint reptes tant o més importants, que fa quinze anys, i vull que el Partit Popular de Vilanova i la Geltrú doni un salt quantitatiu. Són necessàries més implicacions, més idees, més debats i més persones que ens permetin oferir un projecte de ciutat més il·lusionador i menys resignat; un projecte qualitativament més atractiu que a la ciutat li permeti afrontar el futur amb el lideratge necessari, però també situï el Partit Popular en un graó més alt del que avui ens trobem a Vilanova i la Geltrú.

 

I això, ho hem de fer amb totes aquelles persones que ja fa anys que ens recolzen, però també amb aquells que dia rere dia, s’afegeixen al nostre projecte, i els que, de ben segur, s’aniran afegint. Em sento amb la responsabilitat de continuar empenyent el Partit Popular més amunt i amb més responsabilitats col·lectives.

 

Espero poder contar també amb el recolzament de tots aquells vilanovins i vilanovines que creguin que la nostra ciutat pot sortir de la resignació perpètua en la que els darrers governs municipals ens han situat.