Amb renúncies, no hi ha debat.

Malauradament, el Partit Popular estem ocupant els darrers dies les primeres planes de diaris, per les dissensions que, de forma pública s’estan produint.

 

El marc és, i hauria de ser el debat d’idees que sol precedir un Congrés d’un partit, que tot i haver ampliat el seu suport electoral, no ha guanyat les eleccions, però no està sent així: el lògic i necessari debat d’idees s’acaba amb personalismes. I els personalismes, inherents a la condició humana, no són bons consellers.

 

Precisament si hi ha un Congrés és per poder plantejar i replantejar idees: aquells que renuncien al conjunt, si les seves idees personals no són les recollides, ni contribueixen al debat, ni la seva actitud permetria que hi hagués debat.

 

El debat, no només ha de ser entre tots, si no que ha de ser sense dogmes, ja que aquests no permeten ni avançar, ni evolucionar, i un partit que ha estat i vol tornar a ser partit de Govern, no es pot permetre l’immobilisme.

El dia després.

Comencem el dilluns amb una tensa reunió de la permanent del partit per valorar els resultats. Havíem perdut les eleccions, encara que hem pujat cinc escons a tota Espanya: un a Catalunya, tot i que poden acabar sent dos, el resultat del PSOE, sobretot a Catalunya, ha estat magnífic (per a ells, es clar).

Haurem d’analitzar els resultats al detall, però a priori, el resultat a Catalunya no és dolent, hi ha hagut un lleuger increment del suport, però l’increment del partit socialista és encara més impressionant. A Vilanova, no hem aconseguit incrementar, i ens quedem pràcticament al mateix nivell que fa quatre anys.

Ara toca intentar tornar a la normalitat: avui mateix, Ple a l’Ajuntament, i dimecres al Parlament amb dues intervencions: una sobre la llei de garantia del subministrament elèctric, que presumptament haurà d’evitar qualsevol altra apagada com la de l’estiu passat a Barcelona; i la pregunta al Govern, sobre les fuites d’aigua, que ja han estat objecte d’un post anterior.

Fins ara no ho havia comentat, potser per què no havia tingut gaire temps ni de pensar-hi, però també m’he de posar al dia dels treballs de la UOC, on faig un parell d’assignatures de ciències empresarials, sense més pretensions que la d’ampliar coneixements. Ara toca màrqueting i comptabilitat financera, a més d’un curs d’anglès.

L’escó que balla.

La jornada electoral ha transcorregut amb normalitat, tot i això, l’ombra del 14 de març de 2004, torna a aparèixer en comprovar les cues que es formen en algunes taules electorals.

Al vespre, em desplaço a Barcelona, a l’hotel on tenim previst fer el seguiment electoral, junt amb el President i la candidata: cares llargues, les “israelites” que es farien públiques a les 20h. ens auguraven una nova derrota, si bé amb un increment d’escons. Amb les primeres dades reals es confirma la victòria del PSOE, tot i que molt més abultada del que al final acabarà sent.

A Catalunya, set diputats, millorem el resultat però no es considera suficient: obtenim representació a Lleida, però no a Girona, i no pugem a Barcelona. A mesura que avança la nit apareix un nou escó per Barcelona, el de l’Antonio Gallego, que estava amb nosaltres. Satisfacció general, però prudència ja que es molt just.

A mesura que avança la nit, l’escó es consolida respecte el segon d’Iniciativa, però s’apropa perillosament el setè de CiU. A més del 90% escrutat, CiU es fa amb l’escó en joc, fins al 99% que en un determinat moment torna al PP. Al 99’84% de l’escrutini l’escó és al sac de CiU, i el saldo de les poques taules que queden ens fan preveure que perdem l’escó per una cinquantena de vots (al final van resultar ser 73). Tanquem els ordinadors, són ja les 3h. de la matinada.

Caldrà esperar l’escrutini dels residents a l’estranger per saber si encara hi ha alguna possibilitat de recuperar l’escó que balla.

Reflexió

Avui, jornada de reflexió, aprofito per acompanyar el Marc al futbol. Avui toca, Sant Pere de Riudebitlles, on trobem un dels pocs camps de terra que encara deuen quedar, doncs ja la majoria han optat per la gespa artificial. La sequera que patim es fa més evident aquí, on s’aixeca una polseguera considerable. 

Com els passa massa habitualment, han començat guanyant a la primera part per acabar perdent al final. Ja sabíem al començament de la temporada que l’equip no seria tant competitiu com l’anterior on van acabar segons a la lliga benjamí, però potser esperàvem una mica més de sort. 

 Mentre escric aquest post, estic veient l’Espanyol que avui juga amb el Real Madrid. Acaba de marcar l’Espanyol, espero que el partit no acabi també com el del Marc, es a dir, perdent a la segona part. 

Demà veurem el resultat de tot el treball i esforços dels darrers mesos. L’any 1977, quan només tenia tretze anys, vaig fer que els pares m’acompanyessin a un local fosc del costat de casa, on hi havia un col·legi electoral, per veure el recompte de vots de les primeres eleccions democràtiques que vivia. Fa uns anys, ja vaig perdre aquest hàbit, i és que en presidir la Junta Local em tocava fer d’amfitrió al local on els apoderats del partit ens porten les actes i on tancàvem les llargues jornades electorals. Demà em toca anar a seguir el recompte a Barcelona, amb la resta de la direcció del partit. Això no em privarà però de poder estar durant el dia donant tombs pels col·legis electorals a visitar els apoderats i a dinar amb ells. 

Acaba d’empatar el Madrid, i encara no ha acabat la segona part. Ja veurem com acaba … el partit, i les eleccions, que a priori també es presenten empatades. 

Sense matisos.

Darrer dia de campanya, enrere queden setmanes i setmanes de treball, de reunions, de discussions, d’opinions, d’esforç. Destacable des de dimarts: la impressionant repercussió mediàtica de la cita de Rajoy de la sanció a l’establiment de Manel Nevot; el míting de dimecres amb un pavelló, el de l’Hospitalet Nord, ple a vessar; les estrelles del míting, Rodrigo Rato, Manel Nevot i la nena de Rajoy; dijous, assisteixo a un debat a 8tv al programa del Jordi Gonzalez, amb la Montse Nebrera i el Miquel Gimenez; avui tertúlia al Canal Blau, i les segones repercussions a l’establiment del Manel Nevot, els brètols de sempre, ja li han pintat els vidres i l’empit de l’entrada a l’establiment (foto). 

Però el més gruixut, ha arribat a les 13:30: ETA entre en campanya i assassina un exregidor socialista a Mondragón. ETA necessita protagonisme, sempre necessita protagonisme, sempre necessita condicionar la política espanyola. Si no ho fes així, no tindria raó de ser. Tant de bo no tingués raó de ser, pel simple motiu que les accions no tinguessin absolutament cap mena de transcendència. Tant de bo, en la època de les tecnologies de la informació i de la comunicació, les accions de ETA, del terrorisme en general, no tinguessin cap mena de transcendència.  

No és així, no pot ser així: a la societat moderna la informació és vital, i la informació ens condiciona. No pot ser d’altra manera: saber és poder. De qualsevol manera, altres serien les circumstàncies, si el missatge que haguessin rebut els terroristes fora el de, esteu condemnats al fracàs més estrepitós. Però no ha estat així, se’ls ha donat esperances d’aconseguir els objectius polítics que desitgen, i persisteixen amb macabra tossuderia en l’intent de trencar la convivència al nostre país. Doncs han de saber que la violència no té lloc a la nostra societat. Sense matisos.

Del debat a l’aeroport.

Ahir a la nit, va tenir lloc el segon debat entre Rajoy i Zapatero. La experiència de la setmana anterior ha servit per a perfeccionar missatges, i corregir la imatge. Els mitjans no diuen que hi hagi hagut un guanyador clar, més enllà que cada un ha donat per guanyador el que representa la seva respectiva tendència. Jo crec que una altra vegada Rajoy ha estat més convincent que Zapatero, però es clar, que ho digui jo, no té cap mèrit.

La novetat del debat, i notícia a la majoria de mitjans, ha estat la interpel·lació de Rajoy a Zapatero, sobre una sanció de la Generalitat de Catalunya per un rètol en castellà en l’establiment d’un empresari vilanoví, simpatitzant del PP. N’era conscient, sabia que Rajoy duia entre tota la paperassa aquella sanció, li havíem fet arribar, i el cap de setmana, el Manel Nevot, ens havia autoritzat a usar-ho si ho consideràvem necessari.

No sé si a hores d’ara se n’haurà empenedit: a partir de que s’acabés el debat, va començar a rebre trucades de mitjans de comunicació, i la veritat és que m’he despertat sentint-lo en directe a RAC1 (per cert Jordi Basté, el Sr. Nevot no és anticatalà per que hagi denunciat que l’han sancionat per tenir el rètol en castellà, en tot cas, és valent per denunciar el que és una injustícia). Tot el dia ha estat rebent televisions, ràdios i periodistes, ha estat la estrella per un trist motiu, del dia i dels mitjans.

Aquest matí, la nostra candidata la Dolors Nadal, junt amb el President Daniel Sirera han fet roda de premsa a l’aeroport. He patit. El lloc que varem triar, era arriscat i a primera hora del matí he anat a l’aeroport per intentar trobar una alternativa. Cap alternativa m’ha convençut. A més, al risc del soroll dels avions aterrant per damunt els nostres caps, calia afegir-li el fort vent que bufava, i una sensible baixada de la temperatura, que amb el vent es deixava sentir al cos. Finalment, la roda de premsa ha sortit bé, no sé si demà en patirem les conseqüències en forma de refredats. Ja us ho explicaré.

Per cert, Francesca, gracias por las fotos.

Un debat diferent

Divendres, es va produir el debat a cinc, entre els candidats de Barcelona al Congrés. En aquesta ocasió he tingut la oportunitat de veure’l d’una forma una mica diferent a com ho he fet habitualment. Es podria dir, que el vaig poder veure en directe al camp, com si d’un partit de futbol es tractés.

No és que estigués al plató, si no que estàvem en uns camerinos que TV3 ens havien preparat als equips dels diferents candidats per anar seguint el debat. Tots, en cinc habitacles adjacents només separats per unes mampares de vidre, amb uns entrepans i unes begudes per anar matant el cuc.

L’ambient, doncs això, semblant al d’un partit de futbol, quan el teu candidat acaba una intervenció brillant, o li clava una puya al seu principal rival: crits i aplaudiments. Quan el debat va cap a aquell territori que havies previst i pel que havies preparat una resposta contundent: ay, ay, … ara, ja veuràs la que t’espera.

La realitat és que va ser un debat un tant atípic: al candidat de CiU se’l notava molt tocat, i la preocupació era evident en el seu equip, per cert que de la C, no hi vaig veure ningú; la nostra candidata, amb un fil de veu que evidència el gran esforç que està realitzant, i … i el moderador, el Josep Cuní, que no desaprofitava la oportunitat per esdevenir la estrella de l’espectacle.

Com a anècdota, us puc explicar que els diferents partits, no varem necessitar la mediació de ningú de TV3, per a repartir-nos l’espai a les escales exteriors d’emergència, durant la publicitat, per a fer una cigarreta.

La nova cultura de l’aigua?

Perplexitat, és la paraula adequada que defineix l’estat en el que ens quedat aquells que coneixem una mica al respecte de les polítiques de l’aigua a Catalunya. Resulta incomprensible, encara que políticament segur que té una justificació que no entén ningú, com en plena sequera, i davant mesures excepcionals, com la dels “barcos botijos” (batejats així pel polèmic i poc comprés Xavi Garcia Albiol) ens trobem, com per sorpresa, amb l’anunci de fuites d’aigua en un tram concret de fins a només 11 milions de litres diaris. Repeteixo, 11 milions de litres diaris. 

La indignació arriba a nivells suprems, quan sabem que l’administració hidràulica de Catalunya, coneixia ja aquesta circumstància des de feia 3 anys, i no ha estat fins aquesta setmana, que s’ha fet llum sobre el pastel, que s’han començat a adoptar mesures excepcionals per tal d’intentar recuperar, que no reparar les fuites, part de l’aigua malbaratada. 650.000 dosificadors d’aigua, es van repartir fa unes poques setmanes entre els ciutadans, per què, en nom de la nova cultura de l’aigua, els catalans estalviem aigua. Doncs n’hi ha per engegar-los a “dida”, i per retornar-els-hi els dosificadors. 

Som conscients, que aquells que per particularitats pròpies de cada municipi, tenen aforaments en lloc de comptadors, de què els serveix el seu estalvi d’aigua? Som conscients, que aquells que tenint comptador, paguen un mínim d’aigua encara que no la consumeixin (o l’estalviïn), de que els serveix el seu estalvi d’aigua? Aquesta és la nova cultura de l’aigua? La de la insolidaritat territorial? La dels “barcos botijos”? La de les fuites? La de, apretat tu el cinturó, que jo vaig tirant de veta? 

Doncs, que es posin la nova cultura de l’aigua on els hi càpiga, però mentrestant, si us plau, els incompetents que pleguin.

La imatge que il·lustra aquest post, és una obra fotogràfica de Javier Sardà. Aquesta obra forma part de l’exposició HDOSO, que us recomano. Clique-ho la imatge per més informació.

De visita al Mare Nostrum

No, no me’n he anat de creuer, tot i que ganes no me’n falten. Ahir en el decurs dels nombrosos actes de campanya vaig acompanyar la nostra candidata, Dolors Nadal, a una d’aquelles visites que satisfà un enginyer: el supercomputador “Mare Nostrum”. 

A l’actualitat, Catalunya i Espanya, disposa d’una única gran infraestructura internacional de recerca, i una segona en construcció, es tracta, respectivament, d’aquest superordinador i del sincrotró que s’està construint a Cerdanyola. Ambdues infraestructures van ser projectades i situades a Catalunya, pel govern del Partit Popular. 

En un contrast entre el patrimoni arquitectònic històric i un dels computadors més potents del món, es desenvolupa una visita marcada pel interès artístic que desperta l’espai entre els periodistes. Les dades que ens ofereixen els amfitrions, no només desperten el nostre interès, si no que ens deixa boca badats: tanta tecnologia per a predir el futur en un indret centenari que evoca el passat. 

No és un indret públic, però recomano a qui en tingui la oportunitat, que faci la visita, i no desaprofiti la ocasió: deixa empremta.

La importància d’una campanya electoral

S’acostuma a dir, que les campanyes electorals suposen un dispendi important de recursos, que no té proporcionalitat amb els resultats que s’obtenen. Es a dir, es gasten molts diners, efectivament masses, pel volum de vots que s’acaben decidint durant aquest període, i és cert.

Ara bé, tenim al davant un clar exemple del per què serveixen les campanyes electorals, atès que la situació que reflecteixen les enquestes és d’empat tècnic (es a dir la diferència de vot estimat entre els dos principals partits, és inferior al marge d’error de la pròpia enquesta). Davant aquesta situació, els vots que es decideixen en els darrers dies poden resultar decisius per decantar la balança cap un costat o cap a l’altre.

Aquí rau també la importància dels debats “cara a cara” entre els dos únics possibles Presidents, i és que un mal debat pot també acabar sent decisiu. No passem per alt, que el debat del dilluns, va ser seguit per tretze milions d’espanyols: uns per veure com el seu candidat preferit respon a les seves expectatives, altres però, per informar-se i prendre una decisió. A Espanya, en tenim un exemple, el de l’any 93, on el doble debat entre Felipe Gonzalez i José Mª Aznar, va ser decisiu a favor del primer, gràcies a la victòria en el segon debat, ja que el primer va ser guanyat per José Mª Aznar.

Respecte del debat del dilluns, he de dir, que considero que la victòria argumental va ser aclaparadora de Mariano Rajoy, mentre que reconec que la posada en escena, va ser fluixa, i que això fa que el balanç global potser estigui més igualat. En qualsevol cas, aquesta lectura lliga perfectament, amb la imatge de façana sense continguts del candidat socialista.

Finalment, serà interessant veure i analitzar el segon debat, on, de ben segur els respectius equips hauran analitzat tots els detalls d’aquest primer, per intentar guanyar el segon i possiblement, encara que no necessariament, el definitiu.