Fincas Nevot i El Corte Ingles

Li he sentit dir massa vegades al President de la Generalitat, tant en declaracions a mitjans de comunicació, com en intervencions al Parlament de Catalunya, que a Catalunya, no només es pot retolar en castellà, si no que es pot retolar fins i tot en suahili, i sempre acaba posant el mateix exemple: “El Corte Inglés” es diu “El Corte Inglés” que jo sapiga, i no “El Tall Anglès”.

Doncs, o el President de la Generalitat no se n’assabenta, o no se’n vol assabentar: el Sr. Nevot, titular de finques Nevot, té una sanció de 400€, per tenir un rètol que diu “Fincas Nevot”. Vol dir, el Sr. President, que si enlloc de dir-se Fincas Nevot, es digués “El Corte Inglès” no tindria cap sanció?

No sé si és ignorància, o és indiferència, en qualsevol cas és preocupant, que un President de la Generalitat, més encara sent del partit socialista, es mostri ignorant o indiferent davant aquesta situació: “la normativa no afecta els rètols”, i per què el Sr. Nevot o altres ciutadans de Catalunya, tenen sancions per tenir rètols en un dels idiomes oficials de Catalunya?

Efectivament, “El Corte Inglés” no es diu “El tall anglès”, i no tindrà cap sanció per aquest motiu. La raó és que la llei de política lingüística l’únic que eximeix de traduir al català són les marques i el noms comercials, i de ben segur que “El Corte Inglès” està registrat i ben registrat, a diferència (i aquest deu seu el delicte) de Fincas Nevot.

Esperarem a que la justícia opini, doncs la setmana passada va tenir lloc la vista de la demanda que el Sr. Nevot ha presentat contra la Generalitat de Catalunya, per vulneració de drets constitucionals. En qualsevol cas, sap el Sr. Nevot, i tots aquells altres ciutadans que es puguin trobar en una situació similar, que tenen la nostra solidaritat i el nostre compromís, de que si de nosaltres depèn, s’acabarà la persecució lingüística a Catalunya.

Pasem comptes!

El passat mes de desembre, en un acte públic al Centre Cívic Sant Joan de Vilanova i la Geltrú, vaig presentar un resum de la meva activitat parlamentària durant les VII i VIII legislatures.

Aquí en podeu veure la presentació que en vaig fer, així com la comparació amb l’activitat de les altres Diputades de Vilanova i la Geltrú:

Pasem comptes!

President Montilla: temps difícils pel Garraf

Cal reconèixer que les campanyes publicitàries del PSC són bones, i a la vista del resultats electorals, també són efectives. Permetin-me doncs, que recorri precisament a la darrera campanya del PSC per encapçalar aquesta aportació que pretén, modestament alçar la veu contra el tracte, que considero injust, que el PSC, i el President de la Generalitat, dispensen a la nostra comarca, amb la condescendència dels Alcaldes també del PSC.

No tornaré a insistir en el mal tracte que rebem el Garraf per part dels pressupostos de la Generalitat. Podria insistir en l’insòlit que resulta que sigui l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú qui hagi d’impulsar equipaments com ara el CAP de Baix a Mar, o l’IES de la Sínia de les Vaques, quan correspon al Govern de la Generalitat. Avui del que es parla és del projecte de llei de les vegueries i de l’àrea metropolitana de Barcelona, i de l’encaix, o no, del Garraf en aquestes noves entitats.

L’anàlisi de la proposta s’acaba aviat: el Garraf, deu molestar. La gran metròpoli que polaritza Barcelona, no inclou la nostra comarca, que efectivament es mou amb dinàmiques diferents a les metropolitanes, i s’inclou el Garraf, com a comarca de segona de la vegueria de Barcelona. Condemnats a l’oblit, condemnats a comarca de segona corona metropolitana de Barcelona, condemnats a veure’ns diluïts en l’àrea metropolitana, però sense formar-ne part.

Fa algun temps, algun periodista apuntava a què el Garraf estava patint un procés de metropolitanització per part del PSC, però el cert és que ni això. El PSC té clares les seves prioritats: l’àrea metropolitana, i ERC les seves, les vegueries, però no la del Penedès, que és la que, humilment crec que ens convé al Garraf. Ells s’intercanvien els cromos, i mentrestant, els temps difícils pel Garraf.

El simbol perdut

Darrera entrega de Dan Brown, que continua aprofitant la tirada a la fama que li va provocar “El codi da Vinci”. Aquesta vegada, l’escenari es centra a Washington, on els fets i les intrigues, ara maçòniques, transcorren per edificis històrics i les seves entranyes, com ara el mateix Capitoli, lloc en el que té inici i final aquesta nova trama.

L’estil és idèntic als anteriors “Codi da Vinci” o “Angeles y Demonios”, amb enigmes i interpretacions de simbologia, rites maçònics, secrets, persecucions, hàbils deduccions, i la ciència que ho justifica quasi tot. El protagonista, Robert Lamgdom, que ja identifiquem perfectament amb Tom Hanks, gràcies a les versions cinematogràfiques, centra la atenció i la tensió de la trama, que també, com en les anteriors entregues, tindrà els tombs inesperats que caracteritza l’autor.

És precisament, la tensió i la intriga que l’autor li imprimeix a la obra, la que et condueix pàgina rera pàgina, enigma rera enigma, fins al final del llibre d’una forma ràpida i absorta. No tinc cap mena de dubte, que a la vista de la promoció del llibre, la pel·lícula, s’estrenarà ben aviat.

Potser he quedat massa influenciat pels enigmes del Dan Brown, però m’he fixat que el llibre, al menys la versió catalana, té “666” pàgines (i unes línies més), i no he pogut evitar relacionar aquesta coincidència amb el número de la Bèstia, que esmenta l’Apocalipsi, i la seva relació amb l’Anticrist, i les creences satàniques. Serà un avançament de la propera obra?

De Washington, me’n vaig a las Alpujarras del segle XVI, en el marc de la conversió dels moriscs al cristianisme, de la mà de l’Ildefonso Falcones, i “La mano de Fátima”.

No a les contribucions al nucli antic

Aquest article ha estat publicat al Diari de Vilanova

En les darreres setmanes, els vilanovins que resideixen al nucli antic de Vilanova, en el trams de carrers que seran objecte de reurbanització estan rebent, molts per a la seva desesperació, les comunicacions de les contribucions especials que els tocarà pagar. És cert que la llei d’hisendes locals, preveu que els Ajuntaments puguin cobrar contribucions especials als veïns, els quals degut a la realització d’obres públiques, puguin obtenir un increment de valor dels seus bens. També és cert que la llei preveu que l’import a cobrir directament pels veïns pugui arribar al 90% del cost total de les obres suportades per l’Ajuntament. També és cert, que a la nostra ciutat, hi ha un pacte no escrit, i que s’ha vingut aplicant al llarg dels anys, pel qual, les contribucions especials que s’imputaven eren del 20%, i no del màxim que permet la llei. Ara bé, convé tenir en consideració alguns aspectes concrets, pel que fa a la imposició de les contribucions especials en l’àmbit del nucli antic de Vilanova, i així ho fem. En primer lloc, la reivindicació de millores al nucli antic ha estat llarga i històrica, doncs ha patit, per part de l’Ajuntament, un oblit al llarg de forces anys. Aquest oblit ha portat al nucli antic, a una situació de degradació urbanística i socioeconòmica, termes textuals emprats pel Projecte d’Intervenció Integral del Nucli Antic de Vilanova, que és la que ha propiciat que aquest mateix projecte sigui objecte de diverses subvencions per part de la Generalitat amb el cofinançament de la Unió Europea per tal de recuperar aquesta zona de la ciutat. És en aquest sentit, doncs, que considerem que si la rehabilitació del Nucli Antic, conseqüència de l’oblit municipal és mereixedor d’aportacions d’altres administracions, també hauria de rebre una atenció especial per part del propi Ajuntament principal responsable de l’oblit, atenció, que al nostre criteri hauria de ser, com a mínim, amb la exempció especial de les contribucions especials que corresponguin. Ara bé, no podem ignorar altres circumstàncies, com per exemple, que alhora que les actuacions de millora al nucli antic, s’han dut a terme a la ciutat altres actuacions de millora que han afectat molts altres carrers de la ciutat, primer per actuacions concretes, que han gaudit d’aportacions íntegres d’altres administracions, després, durant tot l’any passat, per les actuacions del Pla FEIL. Totes aquestes obres que han estat completament subvencionades, han estat exemptes de contribucions urbanes per part dels veïns afectats i beneficiats, degut precisament que a què l’Ajuntament no ha hagut de fer cap aportació. Així, doncs, aquí apareix el greuge comparatiu, és a dir, aquelles zones de la ciutat degradades i que són objecte de mesures especials per a la seva rehabilitació, generen una obligació als veïns, mentre que aquelles obres, que per un cert atzar són beneficiades d’altres ajuts no. I aquesta per a nosaltres és un situació injusta, que cal, i es pot corregir. Els arguments han de continuar necessariament, doncs la degradació del nucli antic, no només es reconeix urbanística, si no també socioeconòmica, com es posa en evidència en els diversos estudis realitzats al respecte. Per a nosaltres, la imposició de contribucions especials no és la millor manera de contribuir a la regeneració socioeconòmica d’un sector, i menys encara, en un moment en el que la situació econòmica de moltes famílies és crítica. Cal recordar per exemple, que segons les pròpies dades municipals, al Nucli Antic hi resideixen 687 persones majors de 75 anys, la qual cosa durant el darrer any, ha provocat accions especials de l’ajuntament en aquest sector concret, el mateix que ara veu com se li passa la factura en forma de contribucions especials. El Partit Popular de Vilanova i la Geltrú, no som partidaris d’abandonar el criteri general d’aplicar el 20% del cost de les obres en contribucions especials, però sí que són partidaris, que l’aplicació d’aquests criteris no comportin greuges que perjudiquin ningú de forma injusta, i tenim el convenciment, que aquesta és la situació que es viu avui al Nucli Antic de la nostra ciutat, i per a això continuarem treballant per a corregir aquesta situació.

Plans de dinamització comarcal

El Govern va impulsar uns plans de dinamització comarcal per quatre comarques desafavorides de Catalunya. Avui ne’m discutit el desenvolupament, amb el Conseller Huguet. Podreu apreciar la diferència entre publicitat i realitat:

http://www.parlament.cat/web/actualitat/canal-parlament/videos?p_cp1=579177&p_cp2=tot&p_cp3=16&p_cp22=cerca

Supressió edat accés cos de Bombers

Posicionament del Partit Popular, sobre la proposta de supressió de la limitació d’edat per accedir al cos de Bombers de la Generalitat:

http://www.parlament.cat/web/actualitat/canal-parlament/videos?p_cp1=579177&p_cp2=579270&p_cp3=5&p_cp22=cerca

Projecte de llei de mitjans electrònics al sector públic

Defensa de la esmena a la totalitat al Projecte de llei de mitjans electrònics al sector públic de Catalunya. Quatre arguments: objectius, orientació,   forma, i manca de respecte a la autonomia local:

http://www.parlament.cat/web/actualitat/canal-parlament/videos?p_cp1=579177&p_cp2=579145&p_cp3=35&p_cp22=cerca

Diari d’una llei electoral o no (III)

Seguint amb el tema de la proporcionalitat i de la representació territorial, analitzem alguna dada més, que probablement ens aportarà lluny al perquè, Catalunya, és la única comunitat espanyola, que no té llei electoral pròpia.

Si analitzem, com afecta a la representació parlamentària la sobrerrepresentació de les circumscripcions electorals, veurem com això beneficia a aquelles forces polítiques, que obtenen els seus millors resultats a una extensió més gran del territori, amb independència que quina sigui la seva població, i això ens condueix a la següent situació: CiU obté més de 3 diputats addicionals, i ERC n’obté 1 de més (aquesta dada no és tant estable com la de CiU, ja que en algunes cites està en equilibri); i si uns hi guanyen, altres hi perden: PSC, PPC i ICV sempre en perden 1, als que cal afegir C’s, que en les darreres eleccions, també en perd 1.

No cal dir, que aquesta situació condiciona qualssevol reforma del sistema electoral, doncs els que hi perden, no voldran perdre-hi més, i els que hi guanyen no voldran renunciar a continuar-hi guanyant. Per tant, el debat sobre proporcionalitat i representació territorial no és balder, i només es podrà superar amb un nou sistema, si aquest nou sistema garanteix com a mínim els mateixos equilibris actuals: si ja ho sé, canviar-ho tot, per què no canviï rés.

Vegem com afecta a la proporcionalitat, la selecció de les circumscripcions electorals. El sistema proporcional per excel·lència és la circumscripció única, i a mesura que ens allunyem d’aquest ideal, passen dues coses: si el pes de cada circumscripció s’equipara a la població, el territori queda subrepresentat; si es corregeix aquesta subrepresentació amb la pre assignació d’escons als territoris menys poblats, ens allunyem de la proporcionalitat. Ara per ara, hi ha tres propostes de circumscripcions sobre la taula: circumscripció única, províncies i vegueries (amb les seves diverses versions). No cal dir, que a més circumscripcions, majors dificultats per mantenir la proporcionalitat, uns dels motius pels que crec que cal descartar la opció de les vegueries, d’altra banda, per què també implicaria traslladar a la llei electoral, el debat inacabat i calent de la ordenació territorial.

Si ara partim de la proporcionalitat, cal introduir un nou debat, potser més senzill, quin sistema d’atribució d’escons apliquem: la llei d’Hondt que prima els partits majoritaris o un altre sistema més proporcional com el de les quotes de Hare, o de restes majors, purament proporcional. La llei d’Hondt prima els partits majoritaris, amb l’objecte de facilitar la formació de majories estables de Govern, no crec que aquest pugui ser un problema, més si ens adonem que a la pràctica a Catalunya, la dispersió entre les forces polítiques no és, ara per ara, tant gran que l’aplicació de la llei d’Hondt alteri la proporcionalitat obtinguda a les urnes. 

De totes maneres, reitero que crec que el més apropiat ha de ser un sistema altament proporcional, en el que es garanteixi una adequada representació territorial, i a més s’introdueixin al·licients addicionals que permetin als ciutadans escollir de forma directa, almenys una part dels seus representants, i tot això és possible. Altra cosa serà que la aritmètica parlamentària ho faci possible.

Sherlock Holmes

Molt interessant i atípica versió del personatge de Sir Athur Conan Doyle, que ens torna a recrear el Londres en ebullició industrial de finals del segle XIX.

Trenca estereotips, tot començant pels mateixos personatges que encarnen el famós detectiu, i el seu flamant ajudant, el Dr. Watson. Amb tocs humorístics puntuals i perfectament calculats, el film ens endinsa en una trama que pren alguna traça de qualsevol de les misterioses obres actuals de Dan Brown, amb ritus, i ordres secretes incloses, si bé potser només com a excusa, per a presentar avanços científics impropis del segle XIX.

Sense cap mena de dubte, una de les millors pel·lícules del moment, que escapa al que podríem esperar d’una revisió moderna de les capacitats deductives del detectiu, i que ens aporta un nova i interessant visió cinematogràfica del personatge de ficció.

Amb aquestes notes que sense cap altra ambició que compartir l’experiència cinematogràfica del cap de setmana, permeteu-me que recordi un amic traspassat el passat divendres 25, el Josep Maria, empresari vilanoví del cinema, que ens ha deixat sobtada i prematurament.